Carles Rahola i Llorens

Els primers anys: de Cadaqués a Girona

Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el dia 28 de juny de 1881, fill de Ferran Rahola i Verdaguer i de Carolina Llorens i Palou. Era el petit de cinc germans. Quan tenia tres anys, la família va deixar Cadaqués i es va establir a Girona.

Rahola va cursar els estudis primaris a l’escola de Sant Narcís i a l’acadèmia del pedagog Josep Dalmau Carles. Les condicions econòmiques familiars van impedir que accedís al batxillerat i a estudis superiors. Va ser, per tant, un autodidacte.

El 1896, quan Carles Rahola tenia quinze anys, el seu pare va instal·lar una impremta al número 13 de la plaça de la Independència, que va ser regentada pel tercer fill, Darius. Abans, n’havia tingut una a la plaça del Vi, i, anteriorment, una llibreria al carrer Nou. Carles Rahola va començar a treballar a la impremta, i s’hi va dedicar de manera constant durant tota la seva vida. Als disset anys, va guanyar unes oposicions com a escrivent temporer a la Diputació de Girona, on també va treballar fins a la seva mort. Al llarg dels anys, el van anar ascendint, i així, el 1932, va passar a regentar la Secció de Governació de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya a Girona.

Uns joves que van revolucionar la Girona ensopida de principis del segle XX

El 1898, el seu germà Darius, des de la impremta familiar que regentava, va fundar El Autonomista, diari d’ideologia republicanofederal del qual Carles va esdevenir corrector, redactor, articulista, editorialista i mentor. De ben jove, doncs, es va iniciar en l’escriptura, al costat d’una colla de lletraferits modernistes. Amb Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana, encapçalaren un grup que, al cap dels anys, va deixar una petjada considerable a la ciutat.

Durant el període inicial d’aquest moviment, va intervenir en la redacció del setmanari modernista L’Enderroch, l’any 1902, i en l’organització dels primers Jocs Florals gironins, l’any 1903. El 1913 van crear l’entitat Athenea, un centre dedicat al cultiu i la propaganda de l’art nou; és a dir, del noucentisme. Aquest mateix any es va casar amb Rosa Auguet i Farró, amb qui va tenir tres fills: Ferran, Maria i Carolina. Rahola fou un home que sempre se sentí profundament lligat a la seva família.

Un gran intel·lectual i un home bo

Rahola va dedicar tota la seva vida a activitats intel·lectuals, conjugant les col·laboracions periodístiques amb la publicació de llibres que, en ocasions, eren reculls de textos apareguts als diaris. Va alternar la tasca periodística amb la recerca històrica, i la redacció de textos amb la lectura de conferències i la participació en tota mena d’iniciatives culturals. L’any 1922, va ser el capdavanter d’una acció ciutadana per a la creació de l’Ateneu de Girona, entitat oberta a tota mena d’ideologies, ubicada al carrer de Carreras Peralta, que ell mateix va presidir fins a la seva mort i a través de la qual va desenvolupar una intensíssima activitat cultural.

Val a dir que Rahola no va triomfar, però, ni com a pensador ni com a assagista. Era massa idealista, massa romàntic, massa poc crític. Home de bona fe, era un moralista vocacional, un xic somniador; un esperit sempre disposat a confiar en la condició humana, malgrat les evidències. Fins a principis dels anys vint, és a dir, fins als quaranta anys, no es va definir la seva personalitat d’escriptor. Primer va ser periodista i va voler ser un assagista, un filòsof. Després es va decantar per la història, encara que mai no va abandonar el seu afany moralista, de consciència cívica, d’impuls ètic. Amb el temps es va revelar com un magnífic narrador d’història; no un narrador d’ofici, sinó més aviat un divulgador de la història. Per les temàtiques que va triar —emigrants, pena de mort, jueus, afrancesats i una revisió de la història clàssica—, es pot afirmar que, en molts aspectes, era un avançat, per bé que el seu estil d’escriptor narratiu i evocador, més literari que crític, pot fer pensar el contrari.

Pels seus escrits va ser guardonat en nombroses ocasions i va ser també designat acadèmic de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. A la solidesa intel·lectual que posseïa, s’hi unia una bonhomia explícita, i traspuava allò que feia que se’l tingués per una “bellíssima persona”. Era un home bo, discret, respectuós, un home d’ideals, sensible i generós, tan pacífic i positiu que a voltes ens pot semblar fins i tot ingenu.

Influït pels corrents de llibertat sorgits de la Revolució Francesa, aquell moralista laic que va ser Rahola va forjar un pensament humanista liberal, republicà, d’esquerres. Sense militar mai en cap partit, va estar en l’òrbita federalista catalana i demòcrata que caracteritzava El Autonomista i que, en plena República, va coincidir força amb els postulats d’Esquerra Republicana. En arribar la República es va entusiasmar i, durant aquella època, va treballar perquè triomfés, amb la ponderació i el respecte de sempre. Quan va esclatar la Guerra Civil, se li va enfonsar el món. Ocorria exactament el contrari del que havia somiat tota la vida. Això el corsecà. Escrivia poc, estava aclaparat. Va ajudar tothom: capellans, familiars, amics. Confiava en la victòria democràtica contra el feixisme, però el vent de violència que tant havia blasmat faria d’ell una víctima més.

Els colpidors darrers dies de la seva vida

Són extremadament colpidors els darrers dies de la vida de Carles Rahola. L’any 1939, els intel·lectuals i polítics catalans que passaven per Girona, camí de l’exili, envaïren casa seva, situada a la ronda de Ferran Puig núm. 24 —a la façana hi ha una placa que el recorda. S’hi hostatjaven unes hores o uns dies, i ell i la seva família els atenien amb la màxima generositat. Casa seva va ser, sense caure en cap exageració, el refugi de centenars de persones que fugien cap a França i que el volien convèncer que també havia de marxar. Al capdavall, va emprendre el camí de la frontera. Però, en arribar a la Jonquera es va negar a continuar endavant i va retornar a Girona, convençut que no havia de sofrir cap represàlia per la seva actuació.

Ocupada Girona per les tropes del general Franco el 4 de febrer de 1939, es van confiscar tots els béns de L’Autonomista, i el diari es va deixar de publicar. Rahola es reintegrà al seu lloc de treball a la Diputació, on va ser detingut al cap de molts pocs dies. Sotmès a consell de guerra sumaríssim d’urgència el dia 1 de març, se’l va acusar de ser un dels més destacats separatistes de Girona, basant-se sobretot en tres articles publicats durant la guerra: “Contra l’invasor”, “Refugis i jardins” i “L’heroisme”. En aquests escrits, segons la sentència, “se alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”, fet que es considerava constitutiu del delicte de “rebelión militar”.

Condemnat a mort, l’auditor de guerra confirmà la sentència el dia 3 de març. A la cel·la de la presó, Rahola va viure uns dies de serenitat extrema i va escriure clandestinament, en papers aprofitats, cartes i notes a la família, que pòstumament es van revelar com un impressionant testament espiritual. De res no van servir les gestions fetes per persones influents per tal d’obtenir l’indult o l’ajornament en l’execució de la sentència. A les cinc de la matinada del dia 15 de març de 1939, a l’edat de 57 anys, Carles Rahola va ser afusellat al cementiri de Girona.

Font: Caseta de la Devesa, Ajuntament de Girona.