Setmana dels Rahola 2022
Arribem als deu anys de la Setmana dels Rahola i, d’alguna manera, ho havíem de celebrar. Per a aquesta edició us portem un grapat de veus imprescindibles per entendre l’actualitat, per endinsar-nos en el món de la comunicació, per tafanejar interioritats periodístiques, per aclarir conceptes i per obtenir una visió àmplia del món i de la nostra societat. Jordi Basté, Vicenç Lozano, Patrícia Plaja, Tomàs Molina, Isaki Lacuesta, Imma Merino, Pep Prieto i Àngel Quintana són els convidats de luxe d’aquesta desena Setmana dels Rahola.
Amb ells transitarem des del secret de l’èxit del programa de ràdio més escoltat a Catalunya fins a les teories del negacionisme climàtic, passant per la responsabilitat que comporta comunicar les decisions del Govern, pels lligams que hi pot haver entre cinema i periodisme i pels entrellats del Vaticà.
Malgrat la pandèmia, que encara dura, us oferim cinc converses apassionants i variades: cinc dosis de vacuna contra la desinformació i l’avorriment. Us recomanem que feu la pauta completa!
*! Els actes són presencials, amb aforament reduït i ús obligatori de la mascareta.
Per assistir-hi, cal inscriure-s’hi prèviament al web www.premiscarlesrahola.cat/setmana-dels-rahola-2022/inscripcions. A més, els actes es poden seguir per streaming per mitjà de la pàgina web http://www.ddgi.cat/endirecte, i per Twitter, amb l’etiqueta #Rahola22.
Exposició
De l’1 al 28 de febrer, de dilluns a divendres de 10 a 20 h, i els dissabtes de 10 a 14 h.
Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola – Sala d’exposicions
«Dones il·lustres, dones il·lustradores»
Aquesta exposició, ideada i produïda per l’Ajuntament de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, va guanyar el premi a la millor iniciativa de comunicació institucional de l’edició anterior dels Premis Carles Rahola. Catorze il·lustradores han fet el retrat de catorze dones que són un referent per les seves aportacions en coneixement, reivindicacions o lluites socials.
Exposició
Del 14 de febrer al 18 de març, de dilluns a divendres de 10 a 20 h.
Casa de Cultura de Girona – Sala d’exposicions de la primera planta
«RaholaFoto2021. Fotografies presentades a la dotzena edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local»
Una selecció de les imatges presentades a la categoria que premia la millor fotografia de premsa. La majoria mostren com un virus va sacsejar i alterar les nostres vides: fotografies necessàries per recordar-nos que darrere de les estadístiques hi ha persones amb les seves emocions, pors i esperances.
Conversa amb Jordi Basté
Dilluns 14 de febrer, a les 18 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«Un animal de ràdio. Jordi Basté ens explica la clau de l’èxit d’El món a RAC1 i reflexiona sobre el periodisme»
Tot i que Jordi Basté és sobretot conegut per la seva faceta radiofònica, ha destacat també en diversos programes de televisió, fa col·laboracions en premsa i escriu llibres. Des del 2007 dirigeix i presenta El món a RAC1, el programa de ràdio més escoltat de la història a Catalunya. En una conversa conduïda per la periodista Marta Gibert, Basté ens explicarà per què triomfa aquest magazín matinal i compartirà la seva visió sobre el periodisme actual.
Jordi Basté (Barcelona, 1965) és periodista. De 1982 a 2004 va treballar a Catalunya Ràdio, on va col·laborar en les retransmissions de futbol de Joaquim Maria Puyal, va retransmetre els partits de bàsquet i va ser conductor de La jornada i No ho diguis a ningú. L’any 2004 es va incorporar a RAC1, on va presentar el Tu diràs fins al 2007, que va passar a dirigir i presentar El món a RAC1. Entre altres premis, ha guanyat dos Ondas, un Protagonistas, un Òmnium de Comunicació, el Premi Rei d’Espanya de Periodisme, el premi Nacional de Ràdio 2010 i quatre premis Ràdio Associació. A TVC ha estat redactor de Basquetmania, codirector i presentador de Gol a gol i presentador de No pot ser, La marató de TV3 i Nexes (amb Mònica Terribas). Col·labora a La Vanguardia i ha publicat una desena de llibres.
@jordibaste @elmonarac1
Marta Gibert (Roses, 1974) treballa com a reportera ENG dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya des de fa 18 anys. Ha dirigit i presentat el programa d’entreteniment Salpem (TV3), i és autora del 30 minuts «Sobreviure a la N-II». És columnista al setmanari L’Empordà. També ha treballat al Diari de Girona, a la productora Intervideo i a Televisió de Roses.
15.02.2022 – Jordi Prat
La ràdio ha estat l’eix sobre el qual ha gravitat la seva vida. Des de petit, quan sonava contínuament en algun dels transistors que els seus pares tenien distribuïts per casa; fins ara, que condueix des de fa quinze anys El món a RAC1, el programa de ràdio més escoltat de la història a Catalunya. Alhora n’és un àvid consumidor, també de la competència, de programes com El búnquer de Catalunya Ràdio, Hora 25 de la SER o El partidazo de la COPE.
A Jordi Basté (Barcelona, 1965) li apassiona el seu «ofici». El viu les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana. Se li nota i no se n’amaga, i és conscient dels peatges que també ha portat implícits. «La ràdio m’ha donat anonimat, dinamisme i poder explicar-li a la gent cada matí què està passant. Això és fantàstic. I, per contra, m’ha tret vida familiar i amb els amics. Per exemple, no he pogut portar les filles a l’escola», reflexionava aquest dilluns amb la periodista Marta Gibert en una conversa distesa que ha servit per obrir la X Setmana dels Rahola.
L’èxit no té una recepta única, però ell tenia clar que en el seu magazín matinal el verb informar havia de conjugar amb entretenir des del primer dia. «Havíem de posar el micròfon a l’alçada de la gent per saber què pensa», ha reflexionat Basté, que considera cabdal saber escoltar «més que saber parlar» i crear un clima propici a l’estudi.
Veu insípid el periodisme de declaracions, titulars i rèpliques, sobretot en la classe política («La gent vol respostes, no baralles») i ho va sintetitzar de la manera següent: «M’interessa més parlar de Rigoberta Bandini que no de Pablo Casado». En aquesta línia, va reiterar la defensa d’una ràdio viva, que no estigui encotillada: «S’ha acabat la ràdio de seccions. Les seccions s’adapten a l’actualitat».
Un lideratge com el seu, però, no arriba de cop i volta i ha remarcat un ingredient bàsic pensant en les direccions de les emissores, la paciència: «Ara tothom vol immediatesa i resultats de seguida, però calen anys per consolidar un presentador i que els oients s’acostumin a ell». En el seu cas, fins i tot ha aconseguit fidelitzar oients «a qui no els agrado».
Trenta hores d’emissió en directe setmanals —«A les sis del matí, és quan m’ho passo millor», apuntava— comporten una gran responsabilitat social i és imprescindible disposar d’un equip solvent al darrere. Jordi Basté ha inundat d’elogis els quinze professionals amb els quals construeix El Món a RAC1 cada dia de dilluns a divendres: «No tinc paraules d’agraïment cap a ells, sinó d’amor. És bestial el que em donen. Jo soc caòtic i m’aporten calma perquè tot funcioni».
«No soc periodista, soc comunicador»
En més d’una ocasió ha emfatitzat que ell és un narrador de fets: «No soc periodista, soc comunicador. Ser periodista no és passar-se sis hores davant d’un micròfon, sinó fer trucades, investigar, sortir al carrer. I m’encantaria tornar-hi a exercir». Considera que el moment actual de la ràdio és òptim i el seu potencial immens: «La ràdio és companyia i hi ha molta gent que necessita companyia. Per això, ara té més audiència que mai. És líder en rapidesa i credibilitat, i hi ha hagut dues coses que ho han consolidat: el procés i el virus».
Quant al procés, ha lamentat que conduís cap a un atrinxerament periodístic, cap a una batalla de bàndols en la qual tothom va prendre partit. Ell també. «A Catalunya li encanta la fragmentació i la situació ens va portar a tots, periodistes i societat en general, a posicionar-nos, a opinar d’una manera o d’una altra. Això ha evolucionat fins al punt que molta gent té por d’expressar-se; hi ha una sensació de judici permanent, pensis com pensis». Creu que la política catalana es troba en l’actualitat en un moment baix, «de knock-out, i més si es compara amb Madrid».
En l’àmbit personal, considera com a referents radiofònics Santi Carreras: «Em va guiar pel bon camí quan tenia disset anys i vaig marxar de Catalunya Ràdio arran de la seva destitució». També Josep Cuní: «Com a oient, feia una ràdio matinal molt diferent de la que es feia llavors». I Mònica Terribas, «gairebé com una germana». A més, ha confessat que ser corresponsal a Nova York és un somni incomplert.
I, per acabar, no s’ha estat de mostrar la seva estupefacció perquè no hi havia cap AVE de tornada a Barcelona a les nou del vespre un dilluns. «Ho diré demà o demà passat [en el programa]. Com és possible que passi això? A Girona!», ha etzibat, la qual cosa ha provocat els aplaudiments de les persones que omplien l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. La ràdio, sempre la ràdio al cap.
Conversa amb Vicenç Lozano
Dimarts 15 de febrer a les 18 h
Auditori Gran de la Biblioteca Pública Carles Rahola
«Que Déu ens agafi confessats! Una conversa sobre les interioritats del Vaticà»
Què es cova a l’interior del Vaticà? Quins secrets s’amaguen en els seus passadissos i cambres? Quins fils, a escala internacional, es mouen des de la plaça de Sant Pere? Vicenç Lozano, periodista especialitzat en la Santa Seu i autor del best-seller Intrigues i poder al Vaticà (2021), intentarà donar resposta a aquestes preguntes, i a moltes altres, en una conversa conduïda per la periodista Neus Bonet.
Vicenç Lozano (Vic, 1956) és periodista i està especialitzat en el Vaticà. Va cursar periodisme i història a la UAB. Des del 1984 fins el 2020 ha estat redactor de la Secció d’Internacional dels Serveis Informatius de TV3. Ha treballat a Ràdio Vic, El 9 Nou, Diari de Barcelona, Avui, Canigó, Primera Plana, Mundo Diario, El Correo Catalán i El País. També ha estat als departaments de premsa dels ajuntaments de Barcelona i Martorell, i ha estat el corresponsal a Espanya de la RAI (Radiotelevisió Italiana) i reporter per a TV3. Ha cobert macrojudicis de mafiosos a Itàlia i als Estats Units, el 50è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial al Japó, les conseqüències del tsunami del 1994 a Sri Lanka, les guerres dels Balcans i de Kosovo o la independència de les repúbliques bàltiques.
@vicenslozano
Neus Bonet (Barcelona, 1959), periodista i exdegana del Col·legi de Periodistes, és l’actual directora i presentadora de l’informatiu de Catalunya Ràdio Catalunya migdia. Cap de Setmana. Ha dirigit i presentat El matí de Catalunya Ràdio, Catalunya Matí, L’informatiu migdia i L’aparador, tots a Catalunya Ràdio. L’any 2020 va rebre el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic.
@nbonet_catradio
16.02.2022 – Jordi Prat
El Vaticà sempre ha tingut una aura de misteri que fascina. Tothom en parla, però pocs (o molt pocs) coneixen realment què es cova a l’interior d’un estat tan minúscul de mida —no arriba ni al mig quilòmetre quadrat— com tremendament influent i poderós en la geopolítica mundial. Vicenç Lozano (Vic, 1956) s’hi ha passat més de mitja vida com a corresponsal de TV3 i ha traslladat aquest bagatge a Intrigues i poder al Vaticà (2021), una crònica periodística imprescindible de la Santa Seu. Aquest dimarts n’ha ofert algunes pinzellades en una conversa enriquidora amb la periodista Neus Bonet, en el marc de la X Setmana dels Rahola.
Per adquirir el background i controlar minuciosament l’organigrama i la manera de funcionar vaticana, ha hagut de picar molta pedra. «Mai havia trobat un terreny tan complex per treballar, i això que he estat en diverses guerres. En arribar, tenia un mur al davant», ha subratllat Lozano, que ha teixit amb els anys una xarxa d’una vintena de confidents, des de guàrdies suïssos fins a jardiners, passant per cardenals i bisbes de pes. «Si no tens fonts de dins, no tens informació. Amb el papa Francesc les coses estan canviant, però som lluny encara de la transparència informativa».
El món es mou a través de l’equació diners, poder i sexe, i el Vaticà no n’és una excepció. L’abús d’aquests tres eixos s’ha fet notori en els darrers temps, fins al punt d’arrossegar el papa Benet XVI pel cas de Vatileaks. La seva renúncia, la primera en l’època contemporània, va venir precedida de lluites de poder internes, d’escàndols econòmics vinculats al tràfic d’armes i drogues i del descobriment de la presència d’un prostíbul dins la Santa Seu. «Vist en perspectiva, va ser un gest valent perquè permetia deixar-hi entrar una mica d’aire fresc», ha exposat el periodista vigatà, molt distès i didàctic en totes les seves intervencions.
Aquest passatge i els centenars de milers de casos d’abusos que han transcendit arreu del món donen arguments al Papa actual per impulsar reformes que permetin a l’Església recuperar la credibilitat davant la comunitat internacional. Però hi ha molts pals a les rodes. «Tinc comprovat que hi ha un complot per avortar les propostes del papa Francesc. És un líder ètic i moral del segle XXI, que parla de diàleg, d’un món obert, que reivindica les dones i que s’ha enfrontat a diversos líders mundials i als negacionistes del canvi climàtic i la covid-19. Això en alguns sectors no agrada i el consideren l’anticrist. En aquest sentit, hi ha hagut diferents intents fallits d’atemptat, per part dels gihadistes radicals o de la ultradreta internacional».
Al capdavant d’aquest moviment opositor, s’hi troba el nord-americà Steve Bannon, l’home que va conduir Donald Trump a la Casa Blanca i l’ideòleg de l’extrema dreta al món. Bannon capitaneja una maquinària brutal per escampar notícies falses, sobretot a través de les xarxes socials. Uns inputs difícils de contrarestar, i més si no hi ha una estratègia definida: «L’assignatura pendent del Vaticà és la comunicació. Quan van operar el Papa del còlon [juliol de 2021], encara és hora que ho expliquin. La comunicació és vital perquè, en cas contrari, es generen incertesa i rumors».
El cas català
La veu de l’Església catalana ha tingut, històricament, molt pes a la Santa Seu, però aquesta tendència està canviant, segons apuntava Vicenç Lozano: «Ja no té la influència que havia tingut anys enrere. Molts dels alts càrrecs que hi havia s’han anat jubilant i no hi ha hagut relleu». I hi afegia: «Tot al contrari que l’espanyola, hereva de Franco, que encara hi manté el poder».
Lozano ha remarcat que hi ha una gran diferència entre les maneres de fer de totes dues. La catalana va abraçar les reformes del Concili Vaticà II, mentre que l’espanyola s’hi va girar d’esquenes. Per això, és importantíssim, al seu entendre, que «els bisbes de Catalunya no només parlin català, sinó que s’hagin format en seminaris d’aquí, que hagin mamat de la tradició de l’Església catalana».
Curiosament, la mà dreta i persona de màxima confiança ara del papa Francesc és catalana, de Tortosa. Es tracta de monsenyor Jordi Bertomeu —«l’agent 007, el James Bond del Vaticà»—, que és l’encarregat d’investigar les pràctiques de pedofília dins l’Església catòlica i acabar amb elles. «El seu és un paper fosc, però molt rellevant i gens agraït: ha d’escoltar permanentment testimonis d’abusos, les víctimes, però també els botxins», ha incidit Lozano, que ha recalcat els fruits de la seva tasca, com quan es van destapar els casos a Xile.
Però aixecar catifes no és cap feina senzilla ni ràpida: «Per al papa Francesc, si hi hagués hagut un sol cas d’abusos sexuals d’un sacerdot, ja seria un escàndol de l’Església. El problema és que el poder del Vaticà ha acabat originant una cultura d’abusos i d’impunitat generalitzada perquè el pecat sexual, per a l’Església, només es produeix entre un home i una dona».
Precisament, els abusos a l’Església (de poder, econòmics i sexuals) seran l’eix d’un segon llibre sobre el Vaticà que Vicenç Lozano té encara en estat embrionari. Es troba en procés de buscar testimonis i repassar els apunts, guardats en vint-i-set quaderns d’anotacions. «Segur que serà l’últim. No vull ser el vaticanista de capçalera de Catalunya i l’Estat espanyol. El que em motiva, ara que estic jubilat, és també fer una novel·la, però no sé si seré capaç d’escriure ficció».
Conversa amb Patrícia Plaja
Dimecres 16 de febrer a les 18 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«Una periodista al faristol. Patrícia Plaja parla sobre la seva trajectòria professional i sobre la seva experiència com a portaveu del Govern»
Patrícia Plaja va passar d’escriure a El Punt Avui a Girona a fer-se coneguda com a cara visible de la comunicació dels Mossos d’Esquadra. Amb Marc Homedes, va informar puntualment i impecablement sobre els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. Què li va comportar ser cessada per haver fet una piulada crítica amb la sentència de La Manada? Com va saber que seria la portaveu de l’actual govern de la Generalitat? Va tenir dubtes, abans d’acceptar el càrrec? Patrícia Plaja repassa la seva carrera en una conversa amb el periodista Dani Vilà.
Patrícia Plaja (Begur, 1981) és la portaveu del Govern de la Generalitat. És periodista especialitzada en comunicació corporativa i experta en comunicació de crisi. Es va iniciar professionalment a El Punt Avui a Girona, ha treballat a Ràdio Barcelona – Cadena Ser i al llarg de tretze anys ha estat la màxima responsable de la comunicació dels Mossos d’Esquadra. També és professora a la Universitat Pompeu Fabra i a la Blanquerna – Universitat Ramon Llull.
@patriciaplaja
Dani Vilà (Girona, 1976) és periodista. Ha treballat a La Vanguardia Girona (2001-2003) i a El Punt Avui (2003-2016). També va ser el corresponsal a Girona de RAC1 (2001-2008). Des de 2016 està a Televisió de Girona.
@dvila8
17.02.2022 – Jordi Prat
La vida és absolutament imprevisible, una caixa de sorpreses. Quan escrivia els seus primers articles periodístics a la redacció de Girona d’El Punt Avui fa quasi vint anys, Patrícia Plaja (Begur, 1981) no s’hauria imaginat que un dia seria la portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya. De fet, ni tan sols li havia passat pel cap un any enrere. «Quan m’ho van oferir, em vaig il·lusionar pel repte que suposava i perquè el projecte comunicatiu encaixava amb mi. Però vaig tenir molts dubtes: una cosa és fer d’entrenador, dissenyar l’estratègia i donar consells, i una altra de molt diferent, sortir al camp i xutar a porta, exercir com a cara i veu del Govern», explicava aquest dimecres en la conversa amb el periodista Dani Vilà, en el marc de la X Setmana dels Rahola.
Des de fa nou mesos, cada dimarts compareix davant els mitjans de comunicació per informar-los dels acords de l’executiu. «El 95 % de la meva feina és escoltar molt, entendre el perquè de la presa de decisions i explicar-ho bé. Cada dimarts tinc un tribunal al davant i passo un examen en públic. Hi ha pressió, però això va amb el càrrec», reflexionava Plaja, que té clar que, com a portaveu, no donarà opinió i serà sempre «honesta»: «Ningú pot saber de tot i si no es pot respondre una pregunta, per falta de posicionament del Govern o per desconeixement, no passa res per admetre-ho».
La seva tasca requereix planificació i, sobretot, molta preparació prèvia: «Feia anys que no estudiava tant com ara!». Tant és així que fins i tot va preveure, fa un parell de setmanes, la possibilitat que se li preguntés per Rigoberta Bandini, Chanel i Eurovisió. No va ser el cas i, en la conversa, també va esquivar revelar quina hauria estat la seva resposta.
Amb un mig somriure, admetia que se sent «ben tractada» pels periodistes. A les xarxes socials, però, tot són figues d’un altre paner. L’augment de la seva notorietat pública els últims mesos no ha comportat més seguidors, però sí pals a Twitter. «No em crec qui diu que les crítiques no l’afecten. Saben greu, i més si arriben de perfils anònims. De vegades, s’hi diuen autèntiques barbaritats. Crec que caldria regular-ho, obligar a tothom a donar la cara i registrar-se per evitar-ho».
Precisament, una piulada des del seu compte personal l’abril del 2018 va precipitar el seu adeu com a cap de comunicació dels Mossos d’Esquadra. Era una crítica al poder judicial per la sentència de La Manada. «M’he especialitzat en comunicació de crisi i xarxes socials; era conscient del que piulava i sabia què representava. Però continuo pensant el mateix i crec que el 99 % de les dones també. Va ser un pretext per ser cessada, en el marc del 155».
Els atemptats de Barcelona i Cambrils
Com a màxima responsable de la comunicació dels Mossos, Patrícia Plaja hi va estar tretze anys. El moment més delicat, per la magnitud dels fets i la incertesa inicial del que havia passat, van ser els atemptats d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils: «L’estratègia comunicativa que vam seguir aquells dies l’estàvem treballant des de feia dos anys; això ho va facilitar tot. Es va fer molt bona feina des de tots els cossos d’emergències i seguretat».
Aplicat a aquell cas concret i a la resta, aposta per la transparència informativa. «Les explicacions són sempre el millor aliat dels protagonistes de qualsevol notícia. Els silencis, en canvi, són un error igual que la precipitació. S’ha de trobar un equilibri. No donar explicacions pot generar una rumorologia que fa més mal que bé», ha detallat la portaveu del Govern, que subratllava: «S’ha de saber demanar disculpes i entonar el mea culpa quan faci falta, i també cal donar segones oportunitats quan algú s’equivoca».
Tot i exercir en l’àmbit de la comunicació corporativa des de fa molts anys, Patrícia Plaja no s’oblida dels seus inicis a El Punt Avui («A Girona, vaig aprendre moltíssim i de molta gent, sobretot de la Pepa Bouis») o a Ràdio Barcelona. On es veu en el futur?: «Ara mateix, ho veig molt lluny. Vaig de dimarts a dimarts. Però m’agradaria tornar als mitjans de comunicació». Sigui on sigui, sempre calçada amb les seves inseparables Martens. També ara, al Palau de la Generalitat.
Conversa amb Tomàs Molina
Dissabte 19 de febrer a les 12 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«Negar l’evidència. Quan la política entra en el periodisme»
Més enllà de ser un dels «homes del temps» més coneguts i estimats de Catalunya, Tomàs Molina és un expert en el canvi climàtic i en les conseqüències que ja està tenint en el nostre planeta: una de les seves obsessions és desmuntar les teories que neguen l’existència d’aquest canvi. La conversa que mantindrà amb la periodista Cristina Valentí se centrarà en aquest tema.
Tomàs Molina (Badalona, 1963) és físic i periodista, cap de Meteorologia de Televisió de Catalunya i professor associat de la Universitat de Barcelona. Ara està fent la tesi doctoral sobre comunicació del canvi climàtic. És ambaixador del Pacte Europeu pel Clima de la Comissió Europea.
@TomasMolinaB
Cristina Valentí (Girona, 1982) és periodista i gestora cultural. Treballa a l’Àrea de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Girona. Ha estat guionista del documental 501 (Premi Gaudí) i codirectora de Mind the Strip. Ha treballat per a diversos mitjans i festivals cinematogràfics.
@CrisValenti
20.02.2022 – Jordi Prat
Des de fa més de tres dècades, entra a les nostres llars per la petita pantalla per transmetre’ns la predicció meteorològica amb pèls i senyals i amb un estil molt personal. Però Tomàs Molina (Badalona, 1963) no és només un dels «homes del temps» més carismàtics de Catalunya. Les seves inquietuds i coneixements l’han portat també a erigir-se en una veu de referència sobre el canvi climàtic a casa nostra. D’una forma distesa i pedagògica, ho ha posat de manifest aquest dissabte, en una conversa amb la periodista Cristina Valentí, dins la X Setmana dels Rahola.
Com a punt de partida, Molina ha recalcat que la tendència humana a qualsevol canvi abrupte és posar-se a la defensiva: negar-ho i esperar que tot s’arregli. I això, segons el seu parer, és un error: «De vegades, ens esperem tant a actuar que l’efecte de les coses ja és inevitable. Va passar amb la covid-19 i també, tot i que més a poc a poc, amb el canvi climàtic». En tot cas, ha posat l’èmfasi en el fet que els científics «no ho saben sempre tot», sinó que també es requereixen processos per tractar i madurar la informació i extreure’n conclusions categòriques.
I ha estirat aquest fil, fent gala en tot moment de les seves habilitats comunicatives: «Només fa trenta anys que parlem de canvi climàtic. El primer informe de l’IPCC [Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic] va publicar-se el 1990, però no va ser fins al quart, el 2014, quan es va parlar amb certesa del canvi climàtic i de tots els efectes que comportava per al planeta. Avui dia, en el món de la ciència, ja no queda ningú que negui el canvi climàtic».
En els temps que corren, és tan important el què com el com a l’hora d’articular la informació des dels mitjans de comunicació perquè la societat és modulable: «En el cas del canvi climàtic, cal fer-ho sense alarmismes, de manera senzilla i amb missatges que no espantin per evitar la negació. Tenir la població permanentment enfadada o alarmada és contraproduent i insostenible en l’àmbit comunicatiu. Se’t pot girar en contra». I, en aquest punt, ha aportat un matís sociològic gens anecdòtic: «Creure o no creure en el canvi climàtic té més a veure amb el nivell social i cultural d’una persona que no pas amb el fet de ser de dretes o d’esquerres».
El també ambaixador del Pacte Europeu pel Clima de la Comissió Europea ha reivindicat la pausa i la reflexió que permet la premsa escrita davant la immediatesa i la volatilitat que impera en la informació. De fet, en l’actualitat, ell està cuinant a foc lent la tesi doctoral sobre comunicació del canvi climàtic: «L’objectiu és acabar-la abans de fer-ne seixanta», ha proclamat, somrient.
«No hi haurà neu als Pirineus el 2030»
Tomàs Molina ha estat clar i taxatiu en qualsevol tema que se li ha plantejat, també en els punyents i d’actualitat. «No soc militant de res», ha repetit en més d’una ocasió. Un d’ells, la candidatura que pretén portar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 a Catalunya: «No hi haurà neu als Pirineus el 2030, així de clar. Només es podrà trobar neu per sobre dels 1.900 metres. Ara bé, també es poden fer els Jocs amb neu artificial, com han fet ara a Pequín. Cal posar sobre la balança, a qui correspongui, si compensa el consum d’energia que suposarien amb la promoció econòmica i la creació de noves infraestructures. Però fer-se es poden fer».
I no ha fugit d’estudi quan se li ha preguntat per la possibilitat de construir un parc eòlic marí a la zona alt-empordanesa de la Costa Brava: «Quant més a prop tinguem l’origen de l’energia, millor. Si no volem dependre de fora [del gas d’Algèria, per exemple], hem de començar a produir aquí. Necessitem energia de molins de vent i cal posar-los on fa vent». Entén la desafecció del territori davant aquest i altres projectes que impedirien preservar el paisatge tal com l’hem conegut sempre. «Però de miracles, no se’n poden fer», hi ha afegit, abans de vaticinar un estiu de fortes sequeres com la del 2008 i un risc altíssim d’incendis importants.
Molina tampoc ha escatimat crítiques cap a les bateries dels cotxes elèctrics: «No hi ha res pitjor al món; tenen vint anys de vida, com a màxim», i ha augurat que les piles d’hidrogen, que es produirien a les benzineres, seran les que imperaran en el futur, a partir del 2030. En aquesta línia, ha lamentat que no s’hagi pogut trobar una alternativa a l’energia nuclear, ara «energia verda i necessària» segons els darrers dictàmens de la Comissió Europea. Sense eufemismes i amb rotunditat. Com en tota l’hora i mitja de conversa.
Conversa amb Isaki Lacuesta, Imma Merino, Pep Prieto i Àngel Quintana
Dilluns 21 de febrer a les 18 h
Auditori Gran de la Biblioteca Pública Carles Rahola
«Un debat de pel·lícula. La crítica cinematogràfica com a gènere periodístic, vista des de dins»
Quatre apassionats del cinema, tots ells vinculats d’alguna manera amb el periodisme, s’asseuen per parlar de què passa des que una pel·lícula es comença a fer fins que n’apareix la primera crítica en un diari. Què els influeix més a l’hora de valorar el que acaben de veure a la gran pantalla? Com afecten a un director els comentaris sobre les seves pel·lícules? Tenen realment alguna influència les opinions dels pretesos experts? Es pot ser crític amb les crítiques dels altres? Com les bones pel·lis, ningú sap com pot acabar aquesta conversa…
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és cineasta. Va estudiar comunicació audiovisual a la UAB i es va graduar en la primera edició del Màster en documental de creació de la UPF. Compagina el cinema amb la docència i col·labora en diversos mitjans amb articles sobre cinema, música i literatura. La seva darrera pel·lícula, Un año, una noche, s’estrena aquest any. Entre altres distincions, ha rebut dues vegades la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià, el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, el Premi Sant Jordi i tres cops el Gaudí a la millor pel·lícula. Els seus films s’han projectat a festivals i centres artístics de tot el món, i institucions com la National Gallery de Washington, el Centre Georges Pompidou de París o la Filmoteca Espanyola han dedicat retrospectives a la seva obra. Ha estat comissari del pavelló català de la Biennal de Venècia d’Arquitectura 2016, ha realitzat diverses instal·lacions per a exposicions, i ha col·laborat amb arquitectes, pintors, músics i altres cineastes.
Imma Merino (Castellfollit de la Roca, 1962) és llicenciada en filosofia (UAB) i doctora en comunicació (UPF). Professora d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona, exerceix com a crítica cinematogràfica i periodista cultural a El Punt Avui. També col·labora regularment a la revista cultural L’Avenç. És autora de l’assaig Agnès Varda: espigadora de realidades y de ensueños i ha coeditat, amb Ariadna Lorenzo, Carol: bellesa subversiva del desig. Ha col·laborat en diversos llibres col·lectius, entre els quals hi ha monografies sobre Jacques Demy, François Truffaut, Max Ophüls, Jacques Becker, Rainer Werner Fassbinder i Luis Buñuel.
Pep Prieto (Girona, 1976) és escriptor, periodista i crític de cinema i televisió. És col·laborador habitual d’El món a RAC1 i dels programes Cafè d’Idees de RTVE i Àrtic de Betevé. Escriu regularment al Diari de Girona, a Revers i a Inside Media. Ha publicat les novel·les La disfressa de l’indigent, Mala premsa, La teoria de l’imbècil, Els llunàtics, Carnada, El mal pare i La dona eterna. També és autor dels assajos sobre cinema Poder absoluto i Al filo del mañana.
@PepPrieto
Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960) és catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i degà de la Faculat de Lletres. Ha sigut professor convidat a diverses universitats com la Université de Lausanne, les universitats Paris III i Paris IV o la National School of Cinema de Teheran. Ha publicat nombrosos llibres sobre cinema, com Fábulas de lo visible, Después del cine, Lorca et le cinéma o Dylan et le cinéma. Escriu crítica de cinema des de l’any 1980 a El Punt Avui, és coordinador a Catalunya de la revista Caimán Cuadernos de Cine i publica habitualment a la revista italiana Diario di Cineclub.
@angelquintana6
22.02.2022 – Jordi Prat
A Girona tothom es coneix. I encara més en un món tan específic i reduït com el de la crítica cinematogràfica. Isaki Lacuesta, Imma Merino, Pep Prieto i Àngel Quintana s’han assegut desenes de cops al voltant d’una taula per debatre i intercanviar punts de vista al voltant de la seva gran passió, el cinema. Aquest dilluns ho han fet per tancar la X Setmana dels Rahola, en una conversa submergida en un clima de complicitat per la seva relació d’amistat.
«Cap nen petit arriba a casa i diu que vol ser crític de cinema. Passa molt poc; jo vaig ser un d’ells». Aquesta confessió del col·laborador d’El món a RAC1 i Diari de Girona Pep Prieto (Girona, 1976), l’encarregat de conduir el diàleg, ha servit per trencar el gel i traçar el fil argumental al voltant d’aquest ofici: «No es tracta només de criticar una pel·lícula, sinó d’analitzar-la, viure-la i saber contagiar la manera com l’has viscut. L’evolució és constant i mai en saps prou».
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha viscut la crítica cinematogràfica des dels dos costats de la barrera. Primer, exercint-la i ara patint-la per la seva faceta de cineasta. «La crítica hauria de tenir tres funcions clares en la premsa: prescriptiva, informativa i formativa. Però no sempre ha estat així; tampoc en l’actualitat», ha destacat Lacuesta, que tot just fa uns dies ha presentat a la Berlinale la pel·lícula Un año, una noche, sobre com es viu després d’haver sobreviscut a l’atemptat terrorista contra la sala Bataclan de París el 2015.
Amb el pas dels anys, els registres varien, el públic modifica les seves inquietuds i el periodista ha de saber-s’hi adaptar. Ho han palpat Àngel Quintana i Imma Merino, amb més de quatre dècades de bagatge escrivint a El Punt Avui. «Vivim una transformació que ens ha portat a una situació estranya. Tothom té accés a una quantitat inabastable de pel·lícules i sèries, fet que ha provocat un canvi en els hàbits dels espectadors. El públic no està tan concentrat en les sales de cinema, sinó molt deslocalitzat», ha incidit Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres.
Imma Merino (Castellfollit de la Roca, 1962), professora d’història i teoria del cinema a la UdG, hi ha afegit: «En l’actualitat, hi ha més crítica que mai i potser els crítics estan més formats del que estàvem nosaltres, que érem autodidactes. I celebro que s’hi hagin incorporat dones. Quan vaig començar, era un món d’homes». «Però tinc la sensació que ara les crítiques les acaben llegint altres crítics de cinema», ha reflexionat Merino, coincidint amb Àngel Quintana que hi ha un públic «fragmentat»: «Depèn d’on es publiqui, la crítica arribarà a un sector o un altre».
Internet i les xarxes socials
Poc amants ara de l’acarnissament escrit —«si una pel·lícula no m’ha agradat gens, parlo directament d’altres coses», coincideixen—, consideren que la necessitat de la societat de tenir les coses al moment perjudica la crítica cinematogràfica de qualitat: «La immediatesa i el clickbait són ara els grans enemics».
Pep Prieto ho extrapola també en l’àmbit televisiu. A les sèries, que estan vivint un autèntic boom a les plataformes de pagament com Netflix o HBO: «En les sèries, s’escriu la crítica sense haver vist el producte final; a vegades, només amb el pilot. Aquesta voluntat de buscar el clickbait repercuteix, i molt, en la capacitat d’anàlisi». I Isaki Lacuesta ho rubrica: «S’amplifica allò negatiu, el que fa més soroll, per cridar l’atenció. Per exemple, François Truffaut va escriure centenars de crítiques i les més recordades són les negatives».
En aquest sentit, Imma Merino ha lamentat que s’estigui perdent l’elaboració a foc lent, veient la pel·lícula més d’un cop si cal o, fins i tot, conversant amb el director. I ha reivindicat la llibertat per escollir la pel·lícula a la qual adreçar la crítica: «Quina incidència té que jo escrigui sobre una superproducció que tothom coneix perquè té un immens aparell de propaganda al darrere? Cap. Els crítics hem de potenciar aquells films que no són al gran aparador i que, segons el nostre criteri, val la pena veure».
Per la seva part, Isaki Lacuesta ha incidit en la falta d’ambició per innovar en la crítica cinematogràfica actual: «El cinema és infinit. No hi ha una sola generació que hagi acabat fent el mateix que en els seus inicis. En la crítica, no hi ha aquest ritme evolutiu. Es fan piulades, cagadetes d’ocell, però no es va més enllà. Per què no fem crítiques interactives? No s’està aprofitant la tecnologia que tenim tots a la nostra disposició, sincerament».
D’entre les anècdotes i records que han anat aflorant en la conversa, Àngel Quintana ha recordat un «cervell de vaca» que li va fer arribar El Tricicle a la redacció d’El Punt Avui, després que hagués «carregat» contra una obra de teatre seva, Terrrific!. En línies generals, però, no han rebut pressions per modular la seva opinió. Sí que admeten (i lamenten) que les xarxes socials s’hagin convertit en un «fangar», ple de crítiques buides. També dirigides cap als seus articles.
Acte de lliurament dels XIII Premis Carles Rahola de Comunicació Local
Dijous, 24 de febrer, a les 20 h
Auditori de Girona
L’acte de lliurament dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local culmina la Setmana dels Rahola. Coneixem els noms dels guanyadors de les set categories dels guardons -projecte de comunicació periodística, premsa, ràdio (Premi Miquel Diumé), televisió, fotografia de premsa, informació digital i comunicació institucional- i també el del guanyador de la beca dels Premis Carles Rahola. L’acte serà conduït pel carismàtic Marc Giró.
Marc Giró (Barcelona, 1974). Actualment presenta i dirigeix a diari el programa Vostè primer de RAC1. Col·labora a l’Està passant de TV3, al diari Ara cada diumenge i a Deforme Semanal. Ha publicat Pijos. Guia pràctica. Qui són, què fan i on trobar-los (Univers) i Manual de les bones maneres: Com sobreviure en societat al segle XXI (L’Albí).