Aquest dijous el públic va omplir l’aula magna de la Casa de Cultura per escoltar el fotògraf Tino Soriano, que al llarg de la seva trajectòria professional ha viatjat per tot el món i ha fotografiat també llocs propers com l’estany de Banyoles, ciutat on viu.
En una conversa amb el periodista Jordi Grau ꟷque ha substituït Sònia Cebrian per un imprevist d’última horaꟷ, el relat del fotògraf ens transporta arreu del món i explica diferents facetes de la fotografia, des dels paisatges i el reportatge humà (les persones i les seves emocions) fins a la seva pròpia visió artística.
Grau presenta Tino Soriano tot reivindicant la seva professió i les seves col·laboracions en mitjans de comunicació tan rellevants com Los Angeles Times, Der Spiegel, Time Magazine, La Repubblica, L’Express, Geo, Paris Match, Viajar, El País, La Vanguardia… A més, des del 2001 és fotògraf de National Geographic.
El treball de Soriano s’ha dividit entre la fotografia de viatges i el fotoperiodisme, especialment sobre el món de la medicina. Ha estat premiat per la UNESCO, l’OMS i la Fundació World Press Photo, i ha guanyat cinc guardons FotoPress, entre altres reconeixements.
Comença la conversa amb un: «Soc un producte de proximitat. Fa 20 anys que soc a Banyoles», diu el fotoperiodista. I explica que ha preparat la conversa en quatre blocs per tal de descobrir un treball que va del blanc i negre al color i que parla del món i de l’entorn més proper.
Descobrim un fotoperiodista honest i amb gran talent que desplega un discurs coherent, ple de tendresa, humor i sentit crític, i ens parla de la fotografia i de les històries que hi ha darrere de cadascuna tot reflexionant sobre els moments viscuts. «Són les fotografies les que han de parlar».
Els inicis: l’exèrcit, Banyoles, pagesos… i Joan Pau II
Tino Soriano situa els seu inicis en la fotografia als anys de la mili dient que hi dona una «visió positiva, com podeu suposar»… i es posa a riure. Ens mostra una visió molt particular de l’exèrcit que va arrodonir amb una exposició: «La Mili que mamé».
La conversa es titula «De Banyoles al món…», i és en aquest moment quan comenta que una bona foto també es fa a prop teu i en llocs on aparentment no passa res. La fotogènia de l’estany de Banyoles és indiscutible, i Soriano regala una foto diària als seus seguidors d’Instagram que conté la seva pròpia mirada. I diu sorneguer: «Si t’equivoques la pots tornar a fer, mentre que a la resta del món no hi pots pas tornar per repetir-la».
Posteriorment ens mostra imatges del pagesos, sobretot de la comarca del Pla de l’Estany, però també de la Garrotxa i del Gironès, amb un seguit de retrats de gent de la nostra terra amb la idea bàsica de la proximitat al país abans del 1992.
I acaba relatant l’experiència de seguir Joan Pau II corrent al costat del papamòbil i aconseguint la foto més impactant només pel fet de ser ell al costat del Sant Pare.
La projecció internacional: National Geografic i altres publicacions
Al segon bloc de fotografies Tino ens mostra la fotografia de viatges quan passava dos o tres mesos en un país per explicar totes les seves vivències en fotografies que havien d’il·lustrar una guia de viatges. «La revista National Geograhic té dos-cents fotògrafs per fotografiar tot el món», diu Tino. I ell n’ha estat un que s’hi ha donat enterament.
Comenta que a National Geograhic es pensaven que era italià i que li feien fer els reportatges d’Itàlia, però «jo només sabia dir prego, prego …». I quan els va dir que era de Barcelona el van enviar a viatjar per Espanya i Portugal, i d’aquí han sortit diferents llibres i guies de viatge amb fotografies antropològiques i sociològiques.
El fotògraf destaca en aquest apartat que en entorns culturals tan diferents ꟷal llarg dels seus viatges arreu del mónꟷ el reporter ha de fer com el camaleó, no enganyar la gent sinó entendre-la i mimetitzar-se en cada situació. Un ha d’entendre on és i fer que les fotografies aportin molt per fer-les diferents.
Per a Soriano la mirada no és a l’ull sinó al cervell. La fotografia és la cultura que té un mateix, les experiències que ha viscut i les seves pròpies vivències.
Quan als dinou anys va agafar un tren a Barcelona i va arribar a Romania va constatar que a Belgrad portar una estrella roja a la solapa era el més normal del món i, en canvi, a Barcelona et portaven a la comissaria de la via Laietana…
Veiem fotografies de la Xina, «el país més capitalista que he vist mai, però son comunistes», diu; també els glaciars de la Patagonia xilena; la història de la canya de sucre a Cuba, el vudú a Haití; París; l’Índia; el desert; l’apartheid a Sudàfrica; elefants a Tailàndia; el comte Dràcula a Romania; un casament al Senegal; i d’altres de molts viatges més. Totes fetes amb una mirada pròpia del fotoperiodista que destaca el moment que capta.
«M’agrada la gent i cal que la gent se senti còmoda quan la fotografies i no et vegi com un astronauta»; per això es vesteix com ells i a vegades per «agradar-los» canta. I es posa a cantar: «Alouette, gentille alouette, je te plumerai la tête», amb una veu de tenor perfecta que li va servir ꟷdiuꟷ per apropar-se més a les famílies que havia de fotografiar en un dels seu viatges a l’Àfrica negra.
També explica quan el rei de Benín el va fer primer ministre perquè la gent no li fessin una «turistada» i així poder accedir amb la càmera fotogràfica a llocs on d’altra manera no hauria pogut accedir només dient «Je suis monsieur le ministre…». I va funcionar!
Fotografies totes preses amb una mirada estètica i social i amb una narrativa honesta i sincera que van més enllà de l’impacte visual.
Fotografia social i humana
En aquest bloc Tino explica que porta quatre dècades fotografiant hospitals i diferents aspectes de la medicina, i comenta amb delicadesa com als anys vuitanta fotografia l’Institut Mental de Barcelona d’una manera tendra i respectuosa i com ara té el reconeixement de ser el fotògraf que té «permís» per fer fotos en llocs tan delicats com els hospitals.
Mostra unes fotografies del manicomi que van servir com a revulsiu per a la societat d’aquell moment per canviar les coses en centres hospitalaris. I diu que també li van permetre l’any 1992 fer fotografies a nens amb càncer. Unes fotografies molt punyents i molt delicades alhora.
Per Soriano una bona fotografia no ha d’explicar sinó que ha de suggerir.
Fotografies socials i polítiques
Fotografies d’esclavatge, celebracions del carnestoltes, preses a menors a la presó, metges sense fronteres, la passió pel futbol, nens pastors a Kènia, Girona est…, reportatges que tracten gran varietat de temes d’una manera sensacional. Per Soriano la fotografia és un acte d’amor i de compromís.
El reporter ens ha regalat dues-centes cinquanta fotografies sensacionals al llarg de dues hores de conversa. Ha desplegat tota la seva simpatia i ha deixat clar que és tan hàbil amb les paraules com amb les fotos.
Tal com li deia el seu cap a National Geographic «un fotògraf ha de ser intel·ligent». I Soriano ha portat la intel·ligència a la fotografia.