Qui ho havia de dir! Sota aquesta pell de xai, s’hi amaga no un llop però sí un animal comunicatiu que tan es troba bé en un plató de televisió com en un auditori davant d’una vuitantena de persones. En Jordi Hurtado és gran, molt gran -i no estic fent un joc de paraules, ho prometo-, i alhora és un paio proper, accessible i amable. En la quarta conversa de la XIII Setmana dels Rahora, no li ha fet falta res més que ser-hi per posar-se a la butxaca a qualsevol que passés per allà. També cal dir que entre el públic hi havia molt de fan entregat, persones que formen part d’aquest públic fidel que segueix cada dia Saber y ganar: “Hi ha gent que ens diu que a la seva mare no la se la pot trucar a l’hora del programa, perquè no agafa el telèfon”, ha explicat.
Amb l’Alfons Petit de partenaire -ha estat una delícia veure’ls als dos, relaxats, rient i gaudint de la conversa-, Jordi Hurtado ha repassat la seva llarguíssima trajectòria professional. A la televisió va debutar el 1985 amb Si lo sé no vengo (“no pot ser que hagin passat 40 anys!”, s’ha exclamat), però ell ja portava temps fent ràdio. I se li nota com estima aquest mitjà, que de petit tant va escoltar. “La meva dona us dirà que el primer que faig al matí és posar la ràdio i escoltar què explica en Basté o l’Ustrelll (la Rosa, a primera fila, somriu i assenteix). Necessito saber què passa, estar informat. I la ràdio és la gran eina de comunicació amb el món”.
L’Alfons, però, sap que a més de la ràdio, Hurtado va tenir una altra porta d’entrada al món de la comunicació. El presentador ho admet: de petit, jugava a ser “presentador d’Eurovisió”. En un moment en el que a la tele no hi havia res més, el concurs de cançons era “el gran espectacle”.
Repassen junts una època de la televisió que ara no es podria repetir, recorden la bogeria que era el Si lo sé no vengo -”un programa molt difícil de fer” pel ritme trepidant, els colors, la música, la quantitat de coses que passaven alhora-, Hurtado torna a la ràdio “participativa i divertida” de fa unes dècades i n’imita veus i personatges. “Ja tenim una edat… o dos!”, conclou ell mateix.
El gironí li pregunta si el seu salt a la tele va ser buscat, i obté una afirmació rotunda per resposta. S’havia presentat al càsting per presentar Los sabios, però no el van agafar, “i me’n vaig quedar amb les ganes”. Al cap de no massa, es va decidir a anar a parlar amb Sergi Schaaff (1937 – 2023), que aleshores era el cap de programes de TVE: justament estaven preparant el Si lo sé no vengo i es pot dir que s’ho va trobar tot fet.
En Jordi Hurtado fa molts esments a Schaaff al llarg de la conversa, “un mestre i un perfeccionista extraordinari”, que també va ser qui el va fitxar per Saber y ganar ja fa 28 anys. “I això que el primer contracte va ser de tres mesos! I mira, de tres mesos en tres mesos… fins avui!” Fins avui vol dir que porten uns 6.600 programes emesos de dilluns a divendres, i uns 1.500 en cap de setmana. El concurs més veterà de la televisió espanyola: un programa de cultura general que s’emet a La 2, la cadena “petita” de TVE. I fa pocs dies, remarca el seu presentador, sense amagar l’orgull, “vam fer un 8,2% d’audiència”.
I és dels pocs programes que té un canal a RTVE Play dedicat exclusivament a emetre’l, apunta l’Alfons. “És que és gratis”, bromeja en Jordi. “Són reposicions i no cobrem res!”
Com s’aconsegueix aquest èxit amb un programa cultural? “Amb molta feina, això és el que ens va imbuir en Sergi (Schaaff): la feina ben feta també agrada, ens deia sempre. El secret és picar molta pedra, creure en el que fas i estimar el projecte”.
Hores d’ara, Abigail i Anaïs, les filles de Schaaff, estan al capdavant del concurs i “segueixen el mestratge del seu pare”. Hurtado no estalvia mèrits a l’equip del programa: “Sense ells, jo no seria res” Remarca que ell no és l’únic que hi és des del principi, i augura que el programa seguirà quan ell ho deixi. És que està pensant en jubilar-se? Ho nega: “Mientras el cuerpo aguante…”, però admet que les gravacions són molt exigents i que els dies que toca gravar acaba esgotat.
També té paraules d’agraïment per a l’audiència, aquest “públic fidel que ens veu cada dia”, i l’Alfons decideix donar-los la paraula. Li pregunten si no li han ofert mai participar en algun reality, i ell admet que sí, que a Master Chef. “M’han fet propostes de tot tipus, però no m’hi veig”, i confessa que prefereix la seguretat que li dona Saber y ganar a llençar-se a projectes incerts. “Jo segueixo picant pedra a La 2. Soc fidel a en Sergi Schaaff, al seu projecte i a l’equip”.
Un senyor li diu que el programa diari de La 2 és el millor concurs de la televisió a nivell mundial, i li explica que ell ha participat a molts concursos televisius però que no ha aconseguit que el truquin de Saber y ganar. “No és en el que es guanyen més diners, però a nivell cultural és el més complert”, afirma.
L’Alfons aprofita per explicar que un estudi situa el concurs com un dels programes més rendibles per la seva relació cost/ audiència, i en Jordi riu. “Home! El plató és de fa 15 anys!”, i anuncia “en exclusiva a Girona” que “ara potser ens el canviaran!” I com que n’ha donat una, es decideix a donar-ne una altra: tot sembla indicar que s’ampliarà la programació en català de TVE i que es crearà, finalment, un canal només en català. “En Sergi Schaaf ho havia reivindicat moltíssim. És molt important que hi sigui, i més ara que l’ús social del català ha baixat tant”.
Al darrer moment, l’Alfons llença la pregunta que tots volíem fer-li: “Com t’ho fas per estar tan bé?” En Jordi ja no se l’esperava, torna a riure, i confessa: “Estic actiu i estic envoltat de gent jove”. Doncs ja ho sabeu.