Carles Rahola, mentre estava empresonat en espera del seu afusellament, va aconseguir escriure un seguit d’anotacions. Josep Benet, en el seu llibre Carles Rahola, afusellat (editorial Empúries, 1999) explica molt bé aquest darrer episodi de la vida de Rahola:
«Als presos polítics, a Girona, com arreu de Catalunya, en aquells primers temps de la immediata postguerra, no els era permesa la visita dels seus familiars, ni tan sols dels més directes».
«Rahola, escriptor per sobre de tot, no podia deixar d’escriure en aquella presó ni en aquelles hores d’angoixa, malgrat que era prohibit, com ho era que els presos disposessin de llapis, ploma o paper. Tanmateix, amb un llapis que havia pogut aconseguir d’un altre pres, i aprofitant primerament les targetes de visita que havia conservat a les butxaques del seu vestit i, després, tota mena de trossos de paper que podia obtenir, va anar escrivint curtes anotacions. Eren molt semblants a les que, durant la guerra, havia anat redactant, com hem explicat en un capítol anterior. Per comprendre la personalitat de Carles Rahola, és important de conèixer aquestes seves anotacions, escrites en aquells dies d’angoixosa incertesa».
Transcrivim algunes d’aquestes anotacions:
«Ja no tornaré a veure més aquells paratges de Girona que he estimat tant, Gironella, Les Creus, Montjuïc, Palau, Sarrià!… Però ells conservaran sempre el record de l’home que els va estimar i els va lloar.»
«Podia anar-me’n. Com que no he fet cap mal i he cregut en la justícia, he restat ací, per a servir la nació. Us he sacrificat, muller i fills! Perdoneu-m’ho! Perdoneu-m’ho! Tantes coses que havia de fer i escriure encara! Tant que havia d’estimar, encara. Morir… Recança infinita i dolorosa!…»
«He dedicat el millor de la meva vida a Girona; he cantat les seves glòries; he treballat constantment per la seva cultura i el seu avenç en tots els ordres. I és ella la que em sacrifica, o permet, almenys, el meu sacrifici?»
«A través de les reixes de la meva cel·la entren els raigs del sol de primavera. Uns ocells juguen i canten. La meva ànima també canta en la llum i aviat, potser, serà una guspira que pujarà vers l’Infinit.»
«La meva consciència està completament tranquil·la; cap culpa ni cap pesombre no m’aclapara (…). Procuraré morir serenament. Déu meu, que no em falti el coratge, en el trànsit darrer! Suprem!»
Aquestes anotacions, escrites clandestinament en aquella presó de Girona, Rahola les amagava en els paquets de la seva roba usada que s’entregava a la seva família per ser rentada durant els catorze dies que ell visqué pendent de la confirmació o commutació de la seva pena de mort. Sortosament la seva família va poder salvar-les i conservar-les. I així arribà el dia 14 de març. Encara no feia un mes que Rahola havia estat detingut.
Feia sis dies que havien estat afusellats els condemnats a mort en la mateixa sentència que Rahola. La confirmació de la seva condemna, en canvi, encara no havia arribat, i això feia pensar als seus familiars i amics, i també a ell mateix, que potser li havia estat commutada, ja que, mentrestant, molts amics, fins i tot la seva filla Maria i una neboda, havien anat a Barcelona a entrevistar-se amb persones que podrien ajudar-lo. Però Franco, el dia 6 de març, ja havia escrit el seu famós “enterado” sobre la sentència de mort sobre Rahola. Amb aquests “enterado”, Franco confirmava les sentències, i l’execució es posava en marxa. En el cas de Rahola, però, la notificació de l’“enterado” del general Franco havia estat retinguda per l’auditor de guerra de Catalunya uns set dies, en un intent desesperat per aconseguir la commutació de la pena de mort.
Però el 14 de març va arribar a Girona l’aprovació de la pena de mort contra Rahola i tot seguit es va posar en marxa el procés que havia d’acabar amb el seu afusellament a la matinada següent.
La seva dona, Rosa Auguet, en saber-ho, va voler visitar-lo, però no li ho van permetre.
Cap a les onze de la nit, un funcionari va obrir la porta de la cel·la dels condemnats a mort on es trobava Rahola. Enmig d’un gran silenci, un altre funcionari va cridar el nom de “Carlos” Rahola Llorens. Tothom va comprendre que el cridaven per anar-lo a afusellar. Un company de cel·la, a qui més tard se li va commutar la pena de mort, va explicar que Rahola es va acomiadar de tothom amb un “Adéu-siau, nois”.
El van conduir a una habitació de la presó, on havia de ser posat en capella. Allà li van llegir la sentència i l’aprovació del cap d’Estat:
«Diligencia: En Gerona a catorce de marzo de mil novecientos treinta y nueve, y siendo las veintitrés horas, por mí, Secretario, con asistencia de S. S.a, se procedió a dar lectura de los particulares de la sentencia y acuerdos recaídos en la misma relativos al reo CARLOS RAHOLA LLORENS, que desde este momento entra en capilla. Y enterado y conforme [sic], no firma por su estado de ánimo, haciéndolo a su ruego el señor Director de la Prisión Provincial, después de S. S.a y conmigo Secretario que certifico.»
Aquí es pot veure com arribaven a ser cíniques algunes fórmules jurídiques militars. Rahola podia signar que estava “enterado” de la sentència, però mai no podia signar que hi estava “conforme”. L’“estado de ánimo” que li impedia signar la sentència no li impediria en canvi escriure a la seva família en les últimes hores de la seva vida, tal com veurem tot seguit.
Sense poder acomiadar-se de la seva muller, a qui havia demanat poder veure, Carles Rahola va esperar el moment de l’afusellament acompanyat d’un notari amic seu, a qui van deixar entrar perquè Rahola va declarar que volia fer testament, i del capellà de la presó de Girona. En una petita llibreta de 88 x 140 mm que li va facilitar el mossèn i una ploma estilogràfica, també del mossèn, Rahola va poder deixar uns impressionants papers de comiat adreçats a la seva família.