Fa uns anys que l’auge de l’extrema dreta s’ha fet evident a diversos països d’Europa. Les idees feixistes sembla que tornen a sortir, acompanyades de dirigents i nous partits polítics presents avui a tot arreu. Tenim el feixisme a casa nostra. Es repetirà la història? Per què s’ha produït aquest canvi en el panorama polític? Què ho fa facilitat? Com ha arribat tan ràpid als parlaments? Aquestes són algunes de les preguntes que la periodista gironina Alba Sidera va respondre a la tercera conversa de l’XI Setmana dels Rahola. Sota el títol «Repetir la història: feixisme a la cantonada», Sidera, corresponsal a Roma des de fa una quinzena d’anys i especialitzada en l’estudi de l’extrema dreta, va donar algunes de les claus per entendre l’auge de l’extrema dreta a Itàlia i a Europa.
Com es defineix la ultradreta, l’extrema dreta, el feixisme o el nazisme? Amb aquesta pregunta va començar Salvador Garcia-Arbós, el periodista que va dirigir la conversa. Sidera va apuntar que cada llengua ho explica diferent. Als Països Catalans, l’expressió extrema dreta fa referència a tota la dreta que és més enllà de la dreta clàssica parlamentària, i inclou la ultradreta, aquells que no renuncien a la violència i l’extrema dreta parlamentària. Per entendre com ha pogut estendre’s aquesta posició política, Sidera va recular a finals dels anys seixanta i principis dels setanta a França, on va néixer el que seria la dreta populista actual. Aquests grups polítics van fer una anàlisi molt extensiva de l’enemic (és a dir, de l’esquerra) i van crear unes estratègies molt estudiades per intentar captar els joves, fer un canvi d’imatge i fer acceptables les seves idees. Aquestes tàctiques van fer augmentar a poc a poc el nivell de tolerància. «Van anar canviant de mica en mica el sentit comú de la societat per tal que cada vegada ens semblessin més acceptables coses que no ho eren», explicava Sidera. La reinvenció de l’extrema dreta a una ideologia de caràcter més populista és un procés que encara avui en dia continua en marxa.
Aquest rentat d’imatge passa per simular un apropament a les classes populars i treballadores. Sidera va posar l’exemple de Matteo Salvini, senador a Itàlia, que intenta semblar una persona comuna i propera amb l’ús que fa de les xarxes socials i parla «en nom dels últims del poble, quan ell forma part de l’elit», explicava Sidera. Com a corresponsal a Itàlia, la periodista expressava la seva sorpresa respecte a la normalització del feixisme que es viu al país: «A Itàlia, l’apel·latiu feixista és descriptiu, és com dir socialdemòcrata. Molta gent m’ha dit que és feixista”, va afirmar la periodista. Molts italians es declaren feixistes amb molta facilitat i això ha estat gràcies a una figura clau: Berlusconi, ex primer ministre d’Itàlia. «És el gran banalitzador del feixisme», apuntava Sidera. I no cal anar gaire lluny: l’any 2013, en un homenatge als supervivents de l’Holocaust, Berlusconi va defensar Mussolini. Berlusconi controlava els mitjans de comunicació i va ser pioner a portar feixistes a la ràdio, com la neta del mateix Mussolini. Per a la periodista, era molt sorprenent que precisament a Itàlia el feixisme estigués tan normalitzat: «És molt impactant que a Itàlia hi governi un partit hereu del partit feixista. A diferència d’aquí, allà van penjar Mussolini». Berlusconi és, a més, molt amic de Putin i té una relació estreta amb la màfia: «És una figura molt negra», explicava Sidera. I els seus successors són Giorgia Meloni, líder del partit nacional-conservador a Itàlia, i Salvini, del partit Lega Nord d’Itàlia. En aquest panorama, i gràcies a Berlusconi, «a Itàlia el feixisme és una cosa molt desacomplexada», afirmava Sidera.
És important conèixer la situació d’Itàlia, perquè ens pot servir com un avís: «Itàlia ha sigut l’avançada del que ha passat a altres llocs», afirmava Sidera. A Espanya no fa gaires anys que ha aparegut la paraula fatxa entre els joves, i que les noves generacions s’abanderen de les seves posicions d’extrema dreta encara que sembli contradictori. Sidera va apuntar que el paradigma ha canviat: ara el que es considerava progre ha quedat antiquat, s’associa a la generació dels pares, i es planteja ser feixista com un anar en contra del sistema. «I defensar aquestes idees d’extrema dreta és l’actitud més status quo que existeix», afirmava la periodista. Si a Itàlia s’ha normalitzat tant el feixisme, cal esperar que aquí també acabarà passant, segons Sidera.
«L’extrema dreta és a tot arreu», afirmava la periodista. Tenim figures com Narendra Modi, el primer ministre de l’Índia, Jair Bolsonaro al Brasil o Steve Bannon als Estats Units. Tot i això, encara que els lligui la seva ideologia, no arriben a tenir un projecte unificat. Sidera va demostrar ser una gran coneixedora de la situació política i de la realitat social italiana, on la dreta més extrema abunda sobretot al nord.
En aquesta batalla política, el periodisme hi té un paper important i en molts casos, segons Sidera, la premsa ha normalitzat i banalitzat certes persones i se les ha convidat a programes on han tingut un lloc des d’on propagar el seu discurs d’odi. Sidera va assegurar que l’auge de les forces de l’extrema dreta no ve del no res: hi ha molts anys al darrere de feina estratègica i d’escampar missatges que fan que cada vegada la població normalitzi més els seus discursos. «Per mi, el més preocupant són les noves generacions. Aquí a Espanya es percep sobretot en temes de masclisme», apuntava Sidera. Només cal fer un volt per les xarxes per veure els vídeos d’incels que puntuen dones, que les tracten com a objectes o que expliquen com lligar amb elles. En aquesta generació hi ha un nou factor clau: les xarxes socials, que fan que aquests joves ostentin molt les seves idees feixistes cap enfora.
Amb la conversa, es va fer evident la importància que el periodisme té en aquesta situació. Sidera va mostrar-se partidària de no convidar els feixistes als centres mediàtics i de no donar-los un altaveu. Cal «collar-los i evitar que difonguin mentides», deia Sidera. Informar sobre què és l’extrema dreta i els seus discursos des del rigor. La feina que l’extrema dreta ha anat fent a poc a poc ha anat calant en el nostre imaginari: «La victòria de l’extrema dreta al món és haver mogut el sentit comú cap a la dreta, i això fa que les noves generacions vegin aquestes idees més normalitzades», alertava Sidera.