Des que va començar als setze anys a Ràdio Joventut, viu instal·lat en el seu somni. Una vocació periodística cultivada per la passió familiar per la ràdio –la seva mare escoltava Luis del Olmo i el seu pare seguia les transmissions dels partits del Barça– i l’anhel d’estar a prop dels seus ídols blaugrana, un cop va constatar que era «massa dolent» per aspirar a jugar-hi mai.
Polièdric com pocs, capaç de moure’s amb solvència en qualsevol registre, Antoni Bassas (Barcelona, 1961) s’ha convertit en una veu referent, dins i fora de l’ofici, per la seva lleialtat a la bona praxi i per una incansable recerca de la credibilitat. Ho ha posat de manifest aquest dimarts a l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, que ha quedat petita per acollir una conversa amena, divertida i plena d’anècdotes amb la periodista Laura Fanals per obrir la XIII Setmana dels Rahola.
Bassas no amaga que el moment actual és molt delicat per a la professió per la ingerència dels influenciadors, les fake news o la massificació de la informació, a tota hora i sense cap filtre. Però, precisament per això, defensa que «el periodista té ara més sentit que mai» perquè sap distingir el que és important del que és accessori i no transfereix la responsabilitat, sinó que l’assumeix: «Hem de ser testimonis incòmodes de la realitat. Si n’hi ha que encara continuen morint o són perseguits judicialment per fer la seva feina, és que alguna cosa estan fent bé».
Creu fermament en la dignitat del periodisme que es practica actualment, si bé admet la perillositat de les intoxicacions informatives, sobretot a les xarxes socials, i del que en pot derivar. Ell, però, també deixa clar que no defuig aquestes xarxes i les utilitza habitualment, sobretot X: «Estem en una època en què totes les veritats duren cinc minuts i tot, absolutament tot, està en revisió. El nostre ofici, fins i tot, està en discussió».
Per a algú que ha gaudit de la professió des de la proximitat –entrevistes a peu de gespa, viatges en avió amb l’equip i relació de confiança amb els jugadors quan seguia el Barça a Catalunya Ràdio, al costat de Joaquim Maria Puyal, «el meu mestre»–, no és fàcil d’assumir el context actual, amb més contingut que mai a l’abast, però en molts casos de procedència difusa: «Amb desinformació, podem enverinar una població sencera». I com protegir-se’n?: «Fugir del confort informatiu i consumir variat per detectar els canals adequats, els que actuen amb rigor i responsabilitat».
El marc mental català
Durant catorze temporades i fins al 2008, Antoni Bassas va dirigir el programa matinal de Catalunya Ràdio. Era un repte majúscul. Primer, per la ferotge competència, amb referents com Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo o Josep Cuní. I després, per la voluntat autoimposada de «pujar una mica el llistó» i demostrar estima pel país i per la llengua des d’un «marc mental català», i no «traduint» les versions de les notícies que arribaven de Madrid o de l’estranger.
«Per un país amb llengua pròpia, és fonamental tenir mitjans en aquesta llengua», ha destacat el periodista, al qual la fórmula li va funcionar per la capacitat de connectar amb l’oient, d’acostar-s’hi més que mai. Sí que ha expressat una certa decepció pel relaxament en els mitjans de comunicació amb el català: «En Puyal es posaria les mans al cap [riu]. Hem abaixat la guàrdia i no estem contribuint a enriquir la llengua». Sigui com sigui, no n’ha volgut responsabilitzar directament a ningú i ha recordat que Catalunya ha estat i continua essent una gran escola de periodisme, amb uns estàndards de qualitat elevats i, ja en el franquisme, «més moderns que els de Madrid».
No ha defugit la situació als Estats Units, que coneix bé de la seva estada de quatre anys com a corresponsal de la televisió pública catalana a Washington. La segona etapa de Donald Trump al poder li genera preocupació, pels efectes col·laterals de les decisions que pren i, sobretot, per la seva omnipresència a les xarxes socials: «A Europa, hi ha més responsabilitat. Als Estats Units, s’apel·la a la llibertat d’expressió per deixar dir a tothom el que vulgui i això acaba reforçant missatges com el de Trump». Les alteracions en l’algoritme de X per afavorir els activistes de dretes hi fan la resta.
De fet, l’evolució en els llenguatges comunicatius és constant, i més ara, amb la irrupció de la intel·ligència artificial. Antoni Bassas no creu que provoqui un tomb de 180 graus en la manera que tenim d’entendre el periodisme «ni les xarxes socials acabaran amb la televisió», però ha defensat que cada canal mantingui els seus codis i ha posat com a exemple la ràdio: «A la ràdio hi ha màgia i no està pensada per ser vista. Si posem una càmera a l’estudi, eliminem una intimitat professional en l’equip que, al meu entendre, cal ser preservada».
La seva trajectòria ha estat densa i prolífica. Des del 2013, està vinculat a l’Ara després d’haver exercit també de presentador de concursos televisius, de guionista i de creador de personatges de ficció, entre moltes altres activitats. Confessa, amb la boca petita, que li hauria agradat presentar un telenotícies i repetir com a corresponsal en un altre lloc. «Però si em queixo, Déu em castigarà», ha dit entre rialles: la seva i la d’un públic seduït durant una hora i mitja per la seva colossal capacitat comunicativa.