Carles Rahola (1881-1939) és un dels personatges centrals de la cultura gironina de principis del segle XX. Escriptor, periodista, historiador i dinamitzador del pensament social i polític de l’època, va ser un home que va dedicar tota la seva vida a promoure activitats intel·lectuals i culturals.
Amb 19 anys va començar a escriure a El Autonomista, diari d’ideologia republicanofederal, del qual esdevindria corrector, redactor, articulista, editorialista i mentor. El jove Rahola va establir llavors amistat amb un grup de lletraferits de l’època format, entre d’altres, per Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana.
Home amb inquietuds culturals i artístiques, Rahola va intervenir en la redacció del setmanari modernista L’Enderroch i en l’organització dels primers Jocs Florals gironins. Va participar en la creació de l’entitat noucentista Athenea, i va ser un dels impulsors de l’Ateneu de Girona. Amb els anys, es va revelar com un magnífic narrador d’història, guardonat en nombroses ocasions, i va ser designat acadèmic de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Ferm defensor de la legalitat democràtica, el respecte mutu i la convivència pacífica, l’esclat de la Guerra Civil va colpir durament el seu estat anímic, i la seva activitat literària va minvar. Quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra d’urgència sumaríssim, en què se’l va acusar de ser un dels separatistes de Girona més destacats. Condemnat a mort, va ser afusellat el 15 de març de 1939 al cementiri de Girona. Tenia 57 anys.
Amb la seva mort Girona va perdre un dels seus fills més il·lustres, pare de família i home bo, que va destacar per la seva visió pacifista i conciliadora.