Darrere el seu to càlid i pausat, s’hi amaga una gran contundència. Ningú com David Jiménez (Barcelona, 1971) no ha parlat amb tanta vehemència, i des de dins, de les censures i pressions que es viuen en el dia a dia del periodisme espanyol. Ho va fer en primera persona en el best-seller El director, en el qual desgrana la seva experiència fugaç, de només un any, com a director d’El Mundo, de l’abril del 2015 al maig del 2016. Va ser-ne acomiadat després d’haver plantat cara a la seva pròpia empresa i a l’establishment, als poders polítics i econòmics del país, per voler defensar el periodisme «pur». Aquest dimecres, ho va relatar en una conversa enriquidora amb la periodista Neus Bonet per tancar la IX Setmana dels Rahola, sota el títol «Les trinxeres del periodisme: del front al despatx».
La publicació d’El director va tenir conseqüències. Algunes d’imprevistes, com la pèrdua d’amics que no entenien la seva denúncia dels abusos de poder i de la corrupció a la premsa; d’altres, d’imaginables: «Em van fer fora de tot arreu. Fins i tot, es provocava la cancel·lació de xerrades meves a la universitat». «Escriure el llibre no va ser cap acte de valentia. Crec que hauria estat covard no fer-ho donada la meva situació, perquè podia viure i treballar fora d’Espanya [col·labora amb mitjans internacionals i és columnista a The New York Times]. Però ara crec que fins i tot vaig quedar-me curt», detallava David Jiménez, que és comprensiu amb les decisions i les circumstàncies de cadascú: «Com li hem d’exigir a un periodista que té una hipoteca per pagar que planti cara al seu cap? Els periodistes volen explicar la veritat, però no ho tenen gens fàcil. Hi ha molts obstacles».
Jiménez ha estat sempre especialment crític amb la barreja constant entre la informació i l’opinió, una pràctica generalitzada en l’actualitat a les redaccions. «L’opinió editorial d’un mitjà no hauria de contaminar la seva informació. Però passa: es vesteix la informació perquè vagi en una determinada direcció i es creï un estat d’opinió. Tot té una intencionalitat i la situació ha degenerat tant que el menys important és si la informació és verídica o no», explicava l’exdirector d’El Mundo, que hi va posar un exemple: «Em van oferir dos cops informes falsos de Podemos. Vaig dir que no i l’endemà dos diaris de Madrid els van publicar a portada».
Segons el seu punt de vista, el periodisme a Espanya ha perdut principalment l’essència, «ha abandonat el servei públic per la militància. Els poders econòmic, polític i mediàtic van ara agafats de la mà. Estan connectats i es mouen pels mateixos interessos, i això crea als mitjans de comunicació una contradicció moral brutal. Perquè, quan els periodistes formen part del sistema, queden absolutament invalidats per vigilar-lo i criticar-lo». En aquest sentit, David Jiménez va admetre el xoc que li van provocar les pràctiques al diari quan va tornar després de gairebé dues dècades de corresponsalia a l’estranger, principalment a Àsia: «Fa vint anys el poder temia el periodisme, i ara és el periodisme el que està atemorit pel poder».
El futur i les noves generacions
Tot aquest context, unit a la precarietat laboral, deixa una realitat complicada, especialment per als joves. «S’ha estafat les noves generacions, però no només en l’àmbit periodístic. En tots. Quan jo me’n vaig anar de corresponsal el 1998, tenia totes les despeses pagades en sis mesos. Ara els ofereixen exposició pública i hi ha molt jeta que aprofita que cada any hi haurà 3.000 nous llicenciats per oferir-los sous indignes, i sense dret a protestar», ha relatat David Jiménez, que denuncia el tap que els periodistes acomodats generen a les redaccions: «Els joves tenen futur, però aquesta oportunitat la trobaran fora del sistema que els maltracta. Han d’oblidar-se dels mitjans tradicionals i buscar vies alternatives».
La seva experiència en conflictes d’arreu del món li concedeix perspectiva a l’hora de valorar la situació a Catalunya. «Als llocs on he vist que s’aconseguís la independència, aquesta tenia més del 90 % de suport. És molt delicat iniciar un procés de ruptura només amb un 50 %. En tot cas, he vist moltes situacions en la meva trajectòria i l’única manera de resoldre-les és parlant. Espero que s’obri una nova etapa, amb diàleg», admetia.
Incapaç de recomanar un diari a Espanya —«recomanaria periodistes concrets»—, lamenta aquesta debilitat del periodisme a casa nostra en un moment d’apogeu de l’extrema dreta: «No els hem de deixar d’entrevistar, però cal fer-ho preparats, contrastant la informació i tenint la capacitat de confrontar-los a les mentides que puguin dir», ha conclòs David Jiménez, que va admetre tenir una espina clavada per no haver investigat en el seu moment els draps bruts del rei emèrit. Amb el llibre El director a punt de traslladar-se a la petita pantalla i traduint-se cada cop a més idiomes, va confessar que el pas següent aniria encaminat a la ficció, una novel·la d’aventures. Però amb el periodisme com un dels ingredients, és clar.
