El tractament de la memòria històrica d’un país és un aspecte crucial de com la seva població es percep a si mateixa i percep la seva història. I ho és més encara quan hi ha una guerra pel mig. Aquest és el cas de casa nostra i el que es va voler abordar en la penúltima conversa de l’XI Setmana dels Rahola. El convidat va ser el periodista, escriptor i guionista Eloi Vila. És conegut pel programa televisiu Al cotxe, però la seva tasca va molt més enllà: durant molt de temps ha fet una feina de revisió i de recerca de les històries emocionals i silenciades de la Guerra Civil.
D’on li prové aquest interès per recuperar aquesta memòria històrica? Amb aquesta pregunta va obrir la xerrada Clara Vicenç Romaguera, la periodista que va conduir la conversa. Vila va confessar que no té cap història personal que l’hagi portat a voler investigar sobre la guerra. «Hi arribo per casualitat», explicava, a través de les cartes del familiar d’un veí del seu poble que van ser la llavor del seu llibre Guerra Civil: Cartes des del front. Amb aquest projecte va recuperar unes dues-centes històries que, malauradament, va haver de garbellar per obtenir les vint que es van acabar publicant. «Tenia la voluntat d’explicar aquestes històries personals, sense jutjar. Explicar-les, abordar-les, conèixer-les i posar-les sobre la taula, perquè me’n vaig adonar que hi havia aquesta necessitat col·lectiva», va afirmar Vila. La majoria dels supervivents de la guerra, al tornar van callar per por, per protegir els seus o per vergonya, i això ha sotmès la història del conflicte a un silenci col·lectiu que encara avui persisteix, explicava Vila.
«És el que necessitem: que algú ens escolti, que ens aculli i aculli la nostra història». Aquest és un dels aprenentatges que el periodista ha fet també amb el programa televisiu Trinxeres. Vila va realitzar el programa juntament amb Marc Juan i Carles Costa. Tots tres van recórrer l’últim front de la Guerra Civil a Catalunya, que s’estenia des del Pallars fins a l’Ebre. El procés de trobar testimonis no va ser senzill, molts tenien més de 90 anys, però van intentar en tot moment fer-ho molt real: «Anàvem als seus pobles i no els coneixíem. I això era meravellós, perquè feia que la trobada i l’entrevista fos molt real», va explicar Vila.
Amb aquest programa el periodista va aprendre coses no només de la guerra sinó de com la vivim i la recordem: «Amb l’emissió de Trinxeres vam veure que no havien passat prou anys, que no estem preparats col·lectivament per parlar obertament de la guerra», va explicar Vila. El periodista es va queixar més d’un cop del desconeixement col·lectiu del conflicte: «No tothom va morir a l’Ebre. Molta gent va morir al front del Segre o del Pallars, amb la retirada republicana o a l’inici amb els atacs anarquistes. I no ho sabem perquè aquí no parlem de la guerra. Amb el programa, molts cops sentíem que havíem d’explicar-la perquè no ens l’havia explicat ningú abans».
Després de Trinxeres va venir el Quanta guerra!, un programa que explicava la història dels avis d’alguna persona coneguda. Hi van participar famosos com Albert Om, Natza Farré o Andreu Buenafuente. Que fossin persones conegudes restringia molt les possibilitats d’un procés ja difícil per si mateix: aconseguir una història personal de la guerra depèn de molts factors, entre els quals que la persona en qüestió estigui disposada a explicar-la públicament. Tot i això, Vila va afirmar que «és un procés llarg i potent emocionalment». L’objectiu del periodista era reconstruir un recorregut doble, el militar i l’emocional.
Dins d’aquest silenci col·lectiu s’hi amaguen molts temes que Vila ha tingut ocasió d’investigar en aquestes recerques: els camps de concentració o les violacions com a arma de guerra, temes que s’han apartat del relat històric per la desaparició dels documents i per la repressió posterior al conflicte, que va fer callar moltes veus. Vila va apuntar també a la importància de recol·lectar tots aquests documents i testimonis abans no es perdin amb el pas del temps: «A Trinxeres vam tenir testimonis vius, però ara ja hem d’anar als nets i reconstruïm a través del “m’han explicat”, i amb aquest tipus de fonts també s’ha d’anar amb molt de compte», explicava el periodista. Cal destriar bé el que és veraç del que no ho és i tenir en compte que el pas del temps i de les generacions sempre taca el record.
Vila no s’autoanomena historiador ni li agrada que els altres ho facin. Els seus coneixements els ha obtingut amb les seves pròpies investigacions i amb la voluntat d’explicar la part més emocional i personal de la guerra, més enllà del relat bèl·lic i polític. El seu llibre i els seus programes són un espai on aconsegueix donar veu a històries i vivències reals que probablement mai han tingut un lloc on ser escoltades. A més, també li ha permès desenterrar històries de gent que ni la seva pròpia família coneixia. I descobrir-ho és tot un viatge emocional: «L’objectiu del programa era explorar emocionalment el que ha suposat la guerra. Hi ha molta historiografia general de la guerra però poques històries personals i humanes. Emocionalment, necessitem obrir finestres», afirmava Vila.
La seva missió no ha estat en cap moment explicar el conflicte en si, sinó la seva part humana. «Jo intento transmetre emocionalment aquestes històries que formen part de la nostra història», afirmava Vila. D’alguna manera, Vila ha volgut suplir la mancança i el trauma emocional col·lectiu portant a la llum aquestes històries. Històries que molta gent s’ofereix gratament a explicar, probablement perquè mai ningú abans no els ha preguntat. I això es va fer palès al torn de preguntes de la conversa: tres persones del públic van explicar les històries personals dels seus familiars a la guerra i el silenci i desconeixement de la família del que realment s’hi va viure.