Vivim en un món governat per imatges. Les imatges comuniquen i poden arribar a dir més coses que les paraules. «Si parlem del món de la televisió, ja pots tenir una literatura preciosa que si no t’acompanya la imatge, les paraules no són res», afirmava Sion Biurrun (Figueres, 1966) en la conversa inaugural de l’XI Setmana dels Rahola. La periodista va conversar amb Emilio Morenatti (Saragossa, 1969), un reconegut fotoperiodista guanyador de premis com el Fotopress, el World Press Photo o el Premi Pulitzer, entre d’altres. La conversa, sota el títol «Més que mil paraules», pretenia fer un recorregut per la trajectòria fotoperiodística de Morenatti.
Partint de la premissa que les imatges —o, almenys, les fotografies de Morenatti— valen més que mil paraules, com s’aconsegueix que una imatge expliqui tant?, va preguntar Biurrun. «No et puc donar una fórmula», va confessar Morenatti. La seva professió és un ofici que demana anys de dedicació, d’entrega i d’amor: «És com l’agricultor que planta i treballa el seu cultiu. Si hi posa amor i dedicació, i si té bona terra, li sortirà bé»», explicava Morenatti.
El fotoperiodista té un bagatge de trenta anys de dedicació: «Vaig començar donant-ho tot. I des d’aleshores no he parat». La seva actitud de voler arriscar-se, de superar-se i de no deixar que els obstacles l’aturin és el que l’ha dut a fer grans fotografies de conflictes armats com la guerra de l’Afganistan o l’actual d’Ucraïna. Morenatti fa el que sigui per aconseguir la fotografia. El fotògraf és una persona molt visual, constantment veu la vida en potencials fotografies i continua aprenent encara cada dia. Darrere de tota aquesta entrega hi ha sempre una voluntat de fer fotografies, no que guanyin premis, sinó que s’entenguin i que sensibilitzin l’espectador.
Amb una actitud molt propera i transparent durant tota la conversa, Morenatti va fer un repàs extens de la seva trajectòria. Va començar fotografiant processons de Setmana Santa i corridas de toros a Sevilla per finalment fer el salt al conflicte armat, on van canviar tots els seus esquemes: «Allà tinc un orgasme, tot és fotografiable», afirmava referint-se a la seva arribada a la guerra de l’Afganistan. Aquest primer conflicte va ser un punt d’inflexió en la seva carrera. Sortir del país va fer que s’adonés que no dominava prou bé l’anglès però que, si era prou bo, les fotografies podrien ser un llenguatge alternatiu. I així va ser: en les seves imatges dels conflictes de l’Afganistan, el Pakistan, l’Iraq, el nord d’Àfrica o Ucraïna s’hi retrata de manera directa i crua la violència, la pobresa i la misèria d’una guerra, i els que no en som partícips hi trobem una oportunitat d’apropar-nos a aquella realitat. «Les teves fotografies obren finestres i mirades a unes històries que, si no, no ens arribarien», afirmava Biurrun.
Després de la seva experiència al Pakistan, Morenatti va fer un màster en fotografia a Londres, i de la tesi final en va sortir el seu treball Conseqüències de la guerra, un videoreportatge molt íntim i dur on es preguntava: com es recupera la població de cada bàndol després de la guerra? En el treball, hi apareixen fotografies i vídeos de Morenatti a l’hospital de Washington després d’haver sobreviscut a una explosió i de perdre una cama, juntament amb el testimoni dels companys que també van sortir-ne ferits, i ho contraposa a les dures condicions de vida de la població civil del Pakistan. Són dia i nit. «El que vull amb la feina és que entengueu la sort que teniu de no haver de viure això», explicava Morenatti. Tota la carrera del fotoperiodista està definida per aquesta idea: la vida de tothom està marcada pel lloc on ha nascut.
Malgrat els riscos a què s’exposa, Morenatti no ha pensat a deixar-ho. Perdre una cama, lluny d’enfonsar-lo, li va permetre tenir una nova mirada cap a les coses: «He après una empatia que abans no tenia». A partir d’aquí, el fotògraf centra la seva mirada en els més vulnerables. Així es veu en el seu reportatge sobre la pandèmia del coronavirus a Barcelona, guanyador del Premi Pulitzer. Morenatti va documentar cada etapa de la pandèmia i va captar la desolació de les persones grans i de la gent que vivia sola. Malgrat els reconeixements, el discurs de Morenatti es vesteix contínuament d’una actitud d’humilitat: «Tinc una mica la síndrome de l’impostor. El Pulitzer me’l donen per una sèrie de casualitats». El fotògraf reconeix la importància de la seva professió però es resisteix a tenir protagonisme: «Jo no vull ser noticia». Vol que ho siguin les seves fotografies i les realitats que expliquen.
Poc després de l’explosió de la pandèmia, va venir una altra explosió: la del volcà de La Palma. Morenatti va fotografiar els paisatges que va deixar el desastre natural. La tasca no va ser senzilla, ja que el volcà era hipnòtic i era difícil no mirar-lo: «El focus no estava en el volcà, sinó en tot el que generava. Si només miraves el volcà, et perdies tota la resta», explicava Morenatti. La tasca també va ser complicada a causa de les zones prohibides fins i tot a periodistes: «El mèrit d’aquesta feina va ser colar-me a les zones restringides». Morenatti va criticar aquestes pràctiques, ja que són limitacions que impedeixen als periodistes fer la seva feina, és a dir, captar la realitat, comunicar-la i fer-la visible.
La conversa va acabar amb el treball més recent de Morenatti: la guerra d’Ucraïna. En aquest conflicte, la seva mirada ha fet una atenció especial als amputats: «Tinc interès a transmetre que no tot està perdut per als que hem perdut una part del nostre cos»». Gràcies a les xarxes socials, aquestes fotografies van tenir una gran difusió i van arribar a organitzacions humanitàries que van implicar-se a millorar les condicions de vida d’aquestes persones que havien perdut una part del cos. «La màgia de les xarxes socials fa que la nostra feina millori la vida d’algunes persones. Hi ha alguna cosa millor que això?», es demanava Morenatti.
Poques hores després d’aquesta conversa, el fotògraf tornava a marxar cap a Ucraïna per continuar captant amb el seu objectiu històries diferents de la nostra. Morenatti treballa de forma sincera, honesta i compromesa, i les seves fotografies no necessiten paraules, parlen per si soles. La conversa va fer evident que ser fotoperiodista és una professió que requereix no tenir por a exposar-se al perill i a arriscar-se constantment per aconseguir captar totes aquestes realitats que d’altra manera no podríem conèixer.