«Si t’arriba un pacient que es diu Ràdio i et pregunta quin futur li augures, què li diries? Doncs jo li diria que, com que ja té cent anys, que torni l’any vinent».
El supòsit el va plantejar ahir Neus Bonet, periodista de referència amb una llarga trajectòria en aquest mitjà , durant la conversa amb Margarida Moles —periodista, guionista i directora del documental Muntem una ràdio?— i Elisenda Vidal –també periodista–, que va exercir el paper de moderadora de l’acte «L’aventura dels pioners. Un repàs al centenari de les primeres emissores de Catalunya», dins del marc de la Setmana dels Rahola, organitzada des de fa tretze anys per la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.
Aquest merescut homenatge per posar punt i final als 100 anys de la ràdio a casa nostra va començar amb la projecció del documental Muntem una ràdio?, el qual repassa el context històric i la situació dels pioners en la instal·lació de les cinc primeres emissores a Catalunya, amb els seus èxits i entrebancs. A partir d’aquí, l’acte va evolucionar cap a un debat sobre un mitjà que «han intentat matar mil vegades, que havia de morir amb l’arribada primer de la televisió i després de les xarxes socials, però que s’ha sabut adaptar».
El documental aborda, per exemple, com els pioners havien de lluitar contra creences com la que afirmava que la radiació de les ones de ràdio afectava el cervell; ens explica la primera retransmissió d’òpera des del Liceu, i narra com, per primera vegada, el català va tenir presència a l’ona gràcies a la informació meteorològica —una eina essencial perquè pagesos i pescadors poguessin saber quin temps faria. També ens transporta als anys més durs de la dictadura de Primo de Rivera, passa pels millors temps de la República i acaba amb la situació magra que va viure la ràdio durant la dictadura franquista.
Muntem una ràdio? és tot això i molt més, però la conversa a tres bandes entre Moles, Bonet i Vidal va transcendir perquè va explorar temàtiques més actuals, tot i que no tan diferents. Així, van destacar que la ràdio no ha canviat tant, si bé avui dia hi ha més informació i abans hi havia més entreteniment; van entrar en debats sobre periodisme, comunicació, educació, el paper de la dona als mitjans i els reptes de futur, i van defensar la manera de concebre el periodisme com «un compromís d’informar i de no recórrer a Google per obtenir tota la informació».
Durant la conversa també es va abordar el concepte d’«imatge auditiva». I què significa això? Imagineu que us descriuen en paraules un estri destinat a la higiene bucal, que sovint té un tap per protegir-lo. Segurament gairebé tots dibuixareu un raspall de dents, però cadascun serà diferent. Així, la imatge auditiva és aquella que només la ràdio pot transmetre, que crea un món imaginari que, tot i que no coincideix amb la realitat, captiva aquells i aquelles que s’han enamorat d’una veu sense necessitat de veure el rostre de la persona.
Va ser una hora de conversa que ens va deixar interrogants, reptes i algunes pors: «Avui en dia, les grans empreses de comunicació, a l’hora de triar entre dos candidats per fer de periodista, opten pel que té més seguidors a les xarxes socials».
Així ho vaig percebre jo, però si us interessa, el millor és que vegeu la conversa íntegra. Gràcies, Neus, Marga i Elisenda.