Setmana dels Rahola 2018
La VI edició de la Setmana dels Rahola s’ha caracteritzat per ser una de les que ha tingut més èxit de participació. Amb les sales de conferències plenes de gom a gom la Setmana dels Rahola 2018 ha transcorregut amb èxit convertint-se en un esdeveniment plenament consolidat previ a l’acte de lliurament dels Premis Carles Rahola. Com cada any, la Setmana dels Rahola ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la UdG i la biblioteca pública Carles Rahola. A més, en aquesta edició s’hi ha afegit els Amics de la Unesco i Ràdio Vilablareix, a través de la commemoració del Dia Mundial de la Ràdio, un acte que va tenir lloc al Centre Cultural Can Gruart de Vilablareix el dimarts 13 de febrer a les 20 h del vespre i que va donar oficialment el tret de sortida a la Setmana dels Rahola 2018.
Programa especial de la Setmana dels Rahola 2018
Conversa entre Fermí Santamaria i Justo Molinero
Dimecres 14 de febrer, a les 18 h
Auditor gran de la biblioteca pública Carles Rahola
«La ràdio sobre rodes»
La conversa entre Fermí Santamaria, vicepresident segon de la Diputació i alcalde de Llagostera, i Justo Molinero, conegut locutor radiofònic i president del grup Tele Taxi, dos andalusos establerts a Catalunya i bons amics entre ells, va tenir la ràdio com a tema principal. Va estar moderada per la periodista Maria Teresa Garcia i va protagonitzar el primer acte de la Setmana dels Rahola, que organitzen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes.
Santamaria i Molinero van desgranar nombroses anècdotes de la seva trajectòria vital. Els primers records de Fermí Santamaria es remunten al seu poble, Tarifa, i als programes en què es dedicaven cançons. Santamaria va comentar que «la ràdio agermana, i qui tenia una ràdio en compartia l’escolta amb tothom». Els records de Justo Molinero es remunten també al seu poble, Villanueva de Córdoba, cap al 1956 o 1957, i també amb la ràdio compartida com a protagonista, quan un veí treia una ràdio i tothom escoltava les notícies. «Tothom s’acostava per veure com podia ser que allò parlés», va recordar.
Tots dos van comentar que quan van agafar l’autocar per venir cap a Catalunya van tenir molt clar que la seva vida canviaria. Santamaria es va mentalitzar de seguida: «Vaig tenir clar que venia a una terra amb moltes oportunitats». Molts dels seus coneguts no es varen acabar d’adaptar per enyorança, però mai per un problema relacionat amb la llengua. Recorda amb emoció que la seva mare, tot just dos mesos després de ser aquí, va sentir La santa espina i va plorar. «Ella va veure que el nostre futur era aquí, tot i que sempre hem mantingut viva la flama dels nostres orígens». Molinero va comentar, en relació amb la llengua, que la primera expressió que va aprendre, sense saber què volia dir, va ser cagumdeu.
Al llarg de la conversa van seguir explicant les diferents feines que van tenir i les dificultats amb què es van trobar. Fermí Santamaria va anar primer a Sarrià de Ter, on tenia família, però de seguida es va establir a Llagostera. Va treballar en una empresa de transport, com a ajudant de camió, on sintonitzava la ràdio. Justo Molinero, després d’aconseguir la seva primera llicència de taxi de lloguer, es va passar onze anys anant amunt i avall sobre rodes i escoltant la ràdio. «No em podia imaginar que acabaria no només treballant a la ràdio, sinó també convertint-me en un empresari d’èxit en aquest sector», va assenyalar. Molinero va explicar que durant el Mundial del 1982 se li va acudir muntar una emissora de taxi que servís perquè la gent pogués recuperar els objectes que s’havien deixat als taxis, i va tenir un èxit aclaparador. Aquest va ser el naixement de Radio Tele Taxi, que va funcionar fins l’any 1986, quan el govern de Felipe González la va tancar perquè no tenia llicència.
Pel que fa a la situació del país, Santamaria va comentar que és molt trist que hi hagi demòcrates que per defensar un dret democràtic estiguin en presó preventiva. En els darrers temps, Molinero s’ha convertit en un ferm defensor del dret a decidir. «Tot i que això no vol dir que sigui independentista», va puntualitzar. Molinero va lamentar especialment que Oriol Junqueras, amb qui va escriure el llibre Revoltats, estigui a la presó: «És una bona persona, culta i incapaç de fer mal a ningú, i espero que torni a casa al més aviat possible», va demanar.
Diàleg entre Mònica Planas i Jordi Balló
Dijous 15 de febrer, a les 12 h
Sala de graus de la Facultat de Lletres, UdG
«De l’1 d’octubre al 155: com ens ho han explicat els mitjans»
El diàleg entre Mònica Planas i Jordi Balló, es va centrar en com han recollit els mitjans de comunicació els esdeveniments polítics produïts a Catalunya els darrers mesos. El diàleg, titulat «De l’1 d’octubre al 155: com ens ho han explicat els mitjans», dirigit per la periodista Cristina Valentí, va tractar sobre si els mitjans de comunicació han estat transmissors objectius d’aquests fets o bé hi han pres partit.
Els dos ponents van parlar de l’actualitat política catalana centrant-se en els esdeveniments dels últims mesos, des de l’1 d’octubre, passant per la implementació de l’article 155 i fins ara mateix. El debat es va centrar sobretot en TV3.
Planas i Balló van reivindicar la necessitat que els mitjans deixin espai perquè els ciutadans pensin i treguin les seves pròpies conclusions. Tal com va dir Balló, «no se’ls ha de donar tot fet ni massa analitzat». El mateix Balló va assenyalar que «l’actualitat està tan analitzada i hi ha tants punts de vista que no queda espai per al dubte». Segons ell, «la dinàmica arrossega tots els continguts dels mitjans a la mateixa temàtica». Planas va insistir que «el públic no només no vol veure opinions diferents de la seva, sinó que s’encén d’ira si es qüestionen o es posen a prova les seves opinions».
Per Planas «la televisió pública està en perill i l’única via per defensar-la és la rigorositat i l’honestedat per carregar d’arguments la seva supervivència. En cap cas ha de ser una arma política per a cap bàndol». Balló va centrar les seves paraules en la pluralitat informativa i la dicotomia entre el buit i el ple en la informació.
Els dos ponents també van analitzar l’evolució en imatges de les compareixences de Carles Puigdemont. Segons Planas, les aparicions públiques del president de la Generalitat han passat d’una gran escenografia a les selfies en un hotel de Brussel•les, cosa que reflecteix clarament els efectes de l’aplicació del 155. Per Balló, «la visibilitat de Brussel•les es contraposa amb la invisibilitat lacerant dels presos». Per Planas les imatges de les furgonetes que van traslladar-los a la presó, on no vèiem els presos, però tots sabíem que hi eren, van ser imatges «molt potents, que queden a l’ànima i la memòria, i et deixaven destrossat». Jordi Balló va reivindicar la necessitat d’aquestes imatges que no ho expliquen tot, recuperant la idea del buit i el ple.
Taula rodona
Divendres 16 de febrer, a les 12 h
Aula C2 de la Facultat de Lletres, UdG
«La millor feina del món? Què vol dir fer crítica cultural»
La taula rodona sobre crítica cultural «La millor feina del món? Què vol dir fer crítica cultural» va anar a càrrec d’Òscar Broc, Anna Pérez, Pep Prieto i Gemma Busquets.
Els tres ponents van parlar sobre la passió per la cultura i sobre els reptes, oportunitats i dificultats que se’n deriven, davant un públic nombrós, integrat en aquesta ocasió per estudiants del grau de comunicació cultural de la UdG.
Gemma Busquets, periodista especialitzada en comunicació i cultura, va conduir una conversa distesa i divertida en la qual van posar els ulls en la professió de crítics culturals als diferents mitjans on treballen.
Òscar Broc va assenyalar que la seva professió neix primer d’una passió: «Abans érem fans o mitòmans, ara treballem fent crítica cultural als mitjans», i afirmava que el periodisme cultural et permet més llicències literàries que el periodisme merament informatiu.
Anna Pérez Pagès comentava que és la firma la que dona valor al mitjà quan abans era el mitjà el que prestigiava la firma. També va remarcar el valor que com a prescriptors es dona als crítics.
Pep Prieto, parlant de les xarxes socials, comentava que «la crítica ha d’aportar més elements dels que aporta un sol tuit, ja que aquests perden el matís que cal donar en una bona crítica». Estem en un moment de proliferació d’opinions de tot tipus però l’expertesa no la té tothom. En aquest sentit va explicar que en ser crític cultural hi ha gent que li demana de treballar gratis. «Com que fas el que t’agrada, ho pots fer gratis», diu, «com si el nostre temps no valgués res».
Gemma Busquets els va preguntar si la crítica cultural estava en crisi. Es va assenyalar que no però que hi ha un canvi en el periodisme, en general, amb el nou llenguatge digital i que cal adaptar-s’hi per no haver de parlar de crisi. També es va remarcar que són els mateixos professionals els qui han de fer valer la seva pròpia feina. El que un crític sap veure forma part de la seva experiència, del que ha anat acumulant al llarg de la seva trajectòria. El crític dona context al moment històric. I això té un preu.
Finalment els professionals de la crítica cultural van il·lustrar els alumnes sobre com enfrontar-se professionalment a la seva primera crítica: documentar-se, tenir un bagatge, un recorregut anterior, un aprenentatge bàsic. Segons ells, en definitiva cal tenir eines per saber mirar el que està passant.
Presentació i taula rodona
Dilluns 19 de febrer, a les 12 h
Sala de graus de la Facultat de Lletres, UdG
«Informar davant del terror: els atemptats de Barcelona»
El debat va comptar amb la cap de Comunicació dels Mossos, Patrícia Plaja, el fotoperiodista Xavier Jubierre i el doctor en comunicació Xavier Ramon, i ha estat moderat per la periodista Cristina Buesa.
Sis mesos enrere hi hageuren els dels atemptats de Barcelona i Cambrils, un atac sense precedents a Catalunya que va tornar a posar sobre la taula una vella polèmica: com cal informar davant de tragèdies com aquesta? La Setmana dels Rahola no va voler deixar passar l’oportunitat de parlar-ne, i per això es va organitzar aquesta taula rodona en què tres experts van donar la seva opinió sobre el tema: Xavier Jubierre, fotoperiodista; Patrícia Plaja, cap de l’Àrea de Comunicació de la Direcció General de la Policia; i Xavier Ramon, doctor en comunicació per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i professor del Departament de Comunicació de la mateixa UPF. L’acte fou conduït per la periodista Cristina Buesa, redactora a El Periódico de Catalunya.
Amb la sala de Graus de la facultat de Lletres de la UdG plena a vessar, Xavier Ramon va presentar l’informe que l’equip MediaACES va elaborar per a la Fundació Consell de la Informació de Catalunya sobre la cobertura informativa que es va fer a la premsa digital dels atemptats, i en va destacar que, en general, als mitjans digitals catalans, estatals i internacionals va ser correcta i, sobretot en les 24 hores posteriors als atemptats, “precisa, acurada i obtinguda per mètodes lícits, sense conjectures ni especulacions”. Tot i així, també va repassar alguns errors comesos, com ara utilitzar fonts no contrastades o sense especificar, penjar imatges “crues que poden ferir la sensibilitat” o bé de menors sense pixelar i sovint extretes de xarxes socials. “Els periodistes no hem de confondre l’interès humà amb el sensacionalisme”, ha remarcat.
Tot seguit, Patrícia Plaja va repassar el fil temporal de les piulades que es van fer des del compte de Twitter dels Mossos, i va destacar que la seva intenció va ser “estar al servei de la ciutadania i donar la informació sense embuts, alhora que tranquil·litzar en la mesura que fos possible”. Per això, va recordar que és imprescindible “donar només informació contrastada, sense voler córrer”. Plaja va afegir que cal fer una “reflexió constructiva” conjunta entre tots els mitjans per veure “què podríem millorar si es tornés a produir un cas com aquest”.
Per la seva banda, Xavier Jubierre, que en el moment dels atemptats era cap de fotografia d’El Periódico de Catalunya, va assegurar que “aquesta és una polèmica històrica en el periodisme: què volem i què no volem veure”, i va constatar que “tolerem millor les imatges crues de llocs llunyans que les que ens són properes”. També va recordar que “el pitjor enemic del periodisme són les presses”, i va dir que, tot i que entén que la fotografia que es va publicar a la portada d’El Periódico és “discutible”, ell la defensa perquè “contextualitzava els fets” i no hi havia cap primer pla de les víctimes. En aquest sentit, va reiterar que els diaris van dirigits a “un públic adult” i es va preguntar si “cal ocultar la realitat per no ferir sensibilitats”. Va il·lustrar les seves paraules amb un seguit d’imatges “bèsties i explícites, que tots tenim al cap, i que han canviat la història”: fotos dels camps de concentració nazis; d’una nena abrasada pel napalm fugint nua de Saigon; de l’execució d’un home lligat de mans al mig d’un carrer, també de Saigon, d’un tret al cap; d’un nen famèlic sudanès observat per un voltor; o de persones que van saltar de les torres bessones per fugir de les flames.
Conversa amb Víctor Amela
Dimarts 20 de febrer, a les 18 h
Auditori gran de la biblioteca pública Carles Rahola
«A la contra i en vanguàrdia»
En aquest darrer acte de la Setmana dels Rahola el periodista i escriptor Víctor Amela va explicar a la periodista i gestora cultural Rosa Gil anècdotes que ha viscut des que es va crear la secció d’entrevistes «La Contra» a La Vanguardia, ara fa vint anys.
L’auditori gran de la biblioteca, on va tenir lloc el col·loqui, era ple a vessar. I Rosa Gil, primer de tot, va presentar Víctor Amela com el periodista més transversal que coneix i seguidament, aquest va explicar part de la seva trajectòria. Amela va començar com a becari a La Vanguardia, on ja porta 34 anys, i des de llavors, no ha deixat d’aprendre de totes les experiències amb què s’ha anat trobant. «Des que llegiaTintín i fins que vaig sortir de la facultat somiava escriure i poder signar: quan cada matí veia el meu escrit publicat jo ja estava content».
«Vaig créixer com a periodista a la premsa escrita. M’aterria entrar a la televisió i la ràdio, però m’alegro d’haver sortit de la zona de confort, perquè vaig descobrir que m’agradava» va dir Amela, que va afegir «La televisió és una finestra al món, i jo podia escriure de qualsevol tema perquè a la televisió hi havia de tot. Això ha estat un privilegi».
El diàleg va girar al voltant de la seva professió: «Intentem sorprendre el lector descobrint personatges anònims o facetes anònimes de persones conegudes. La meva curiositat és el que em fa decidir a qui entrevisto a “La Contra”: entrevisto a qui només de plantejar-m’ho se m’acut ràpidament una pregunta irresistible a fer-li». Amela va continuar explicant: «Tries un personatge, et documentes i fas l’entrevista amb la idea de no fer la mateixa pregunta que han fet d’altres».
També va fer un repàs de la professió i del paper del periodisme en el futur: «El periodisme és un ofici fràgil perquè treballa amb idees intangibles, però és un element imprescindible per a la salut i la vertebració de la societat. Sense aquesta professió no existiria la societat tal com l’entenem. Seria una societat sense cohesió». Amela va afegir que el periodisme és «fins i tot més important que la política, perquè podem estar sense govern, sempre que hi hagi diaris».
Al llarg de la conversa, el periodista va dir «Tot a la premsa és líquid, hi ha molts canvis. A La Vanguardia ha canviat tot menys “La Contra”, i això és un miracle. Tots els director han fet canvis, però quan han arribat a “La Contra” s’han adonat que no podien canviar-la perquè el lector hi ha trobat un racó on se sent a gust».
Amela va explicar que sempre han estat tres els entrevistadors de «La Contra»: ell, en Lluís Amiguet i l’Imma Sanchís. Actualment cadascun d’ells està especialitzat en els temes que més li escauen. I va afegir que entén l’entrevista com un gènere de ficció, i ell _com si fos un cineasta_ munta les respostes per explicar una història: «Construeixo un relat que segueix un fil argumental amb coherència i identitat». I sentenciava que «el periodisme és un exercici molt fràgil però imprescindible».
Presentació del treball guanyador de la II Beca dels Premis Carles Rahola
Dijous 22 de febrer, a les 11 h
Sala Miquel Diumé del Col·legi de Periodistes
«El vot femení a la premsa de les comarques gironines (1931-1936)»
L’any passat, a periodista Gemma Busquets va ser la guanyadora de Ia segona Beca dels Premis Carles Rahola (en la modalitat professional), convocada per l’Ajuntament de Girona amb la col·laboració de la Diputació de Girona i de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Amb aquest acte de presentació Gemma Busquets va mostrar el resultat final del treball amb el qual va ser becada «El vot femení a la premsa de les comarques gironines (1931-1936)».
A la presentació hi van assistir Marta Madrenas, alcaldessa de Girona; M. Àngels Planas, diputada de la Diputació de Girona; i Joan Ventura, president de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
El treball de recerca s’ha centrat en la informació apareguda als mitjans gironins, l’Autonomista i el Diari de Girona i en opinions sobre el sufragi femení. L’autora a més ha fet una comparativa amb la publicitat de l’època, referida a les dones, en aquests mateixos mitjans.
