Setmana dels Rahola 2025 – Premis Carles Rahola de Comunicació Local

En un món global i interconnectat, en el qual rebem infinitat de notícies a l’instant —i moltes, contradictòries—, massa sovint costa separar el gra de la palla. Internet i les xarxes socials, que anys enrere ens havien semblat una revolució que ens havia de facilitar la vida, s’han acabat convertint en una mena d’univers on cap tot: realitat i ficció, veritat i mentida, llum i ombra.

Si parlem de periodisme, la immediatesa ha engolit el rigor. Les informacions poc contrastades —o directament falses— s’escampen com una taca d’oli, i desmentir-les demana un temps i un esforç que sovint no porta enlloc. Les notícies que ens arriben s’han convertit en píndoles elaborades per algoritmes al gust del consumidor: fàcils d’empassar i amb la quantitat justa d’allò que volem ingerir. El núvol s’alimenta de tots els nostres clics i creix amb cada connexió a Internet, com una mena de gran germà que tot ho observa i tot ho sap.

Davant d’aquesta voràgine comunicativa —perquè moltes vegades no podem considerar que allò que ens arriba sigui informació—, volem aturar-nos i prémer el botó de pausa. La tretzena Setmana dels Rahola ens porta cinc converses reposades amb persones que tenen moltes històries per explicar, moltes reflexions per compartir i uns punts de vista que, de ben segur, posaran llum a zones fosques del nostre present. Antoni Bassas ens parlarà de periodisme i de credibilitat; amb Margarida Moles i Neus Bonet, repassarem els inicis de la ràdio i el seu futur; Tino Soriano ens relatarà les seves experiències com a reporter a partir de les seves fotografies; Jordi Hurtado compartirà el secret del seu èxit, i Txell Feixas ens explicarà la situació de les dones al Pròxim Orient. Tres dones i tres homes amb una trajectòria professional llarga i rigorosa que ens donaran aixopluc i calma en aquesta tempesta llampegant de pescaclics, desinformació i incertesa.

Dia Mundial de la Ràdio

Dijous 13 de febrer, a les 18 h
Sala Miquel Diumé de l’Ajuntament de Girona

Taula rodona «Ràdio i canvi climàtic», moderada per Oriol Mas, director de Girona FM

Organitza: Amics de la Unesco de Girona

Exposició

Del 10 al 27 de febrer, de dilluns a divendres, de 11 a 20 h
Casa de Cultura de Girona – Sala d’exposicions de la primera planta

«RaholaFoto2023. Fotografies presentades a la quinzena edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local»

Una selecció de les imatges presentades per onze professionals a la categoria que premia la millor fotografia de premsa. La persona com a mesura de totes les coses, aquest és l’epicentre que ho fa girar tot: de les disset fotografies de l’exposició, només tres no mostren cap figura humana. Trossets de vides viscudes per altres, que ens fan recórrer un ventall d’emocions encara que estiguin molt allunyades de la nostra (o potser precisament per això).

Conversa amb Antoni Bassas

Dimarts 18 de febrer, a les 18 h
Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona

«Una manera d’entendre el periodisme»

Antoni Bassas és una referència periodística indiscutible per a moltíssims catalans. El secret, segons diu ell mateix, és que ha pogut connectar amb la societat intentant ser una certesa diària de credibilitat. Ha guanyat el Premi Nacional de Periodisme i el de Comunicació, dos premis Onda, dos premis de l’Associació Espanyola d’Informadors de Ràdio i Televisió, un premi Protagonistas, un premi Òmnium Cultural, un premi Ràdio Associació i el Premi Josep Pla de narrativa, entre molts d’altres. No obstant això, diu que la distinció que més l’ha commogut ha estat el seu comiat multitudinari a les portes de Catalunya Ràdio, el juliol de 2008. En aquesta conversa amb Laura Fanals reflexionarà sobre la seva trajectòria i la seva visió del periodisme.

Antoni Bassas i Onieva (Barcelona, 1961) va començar a Ràdio Joventut als setze anys i ja no ha parat: catorze anys de transmissions del Barça amb Joaquim M. Puyal, catorze temporades com a líder d’audiència dirigint El matí de Catalunya Ràdio, quatre anys de corresponsal de TV3 a Washington, presentador de concursos televisius, guionista i creador de personatges de ficció i de l’espai radiofònic Alguna pregunta més?, director del programa d’entrevistes Aquest any, cent!, i des del 2013, a l’Ara. Bassas ha trepitjat el Despatx Oval, ha entrevistat Gorbatxov i el dalai-lama, i ha conferenciat a la London School of Economics, a Stanford i Cambridge.
@antonibassas

Laura Fanals Gubau (Girona, 1983) és llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2005), màster en periodisme internacional a la Universitat de Leeds (2012) i doctora en comunicació per la Universitat Pompeu Fabra (2021). És periodista del Diari de Girona des de fa més de vint anys i professora associada al Departament de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona des de 2019. És membre del Consell de la Informació de Catalunya i també havia estat membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
@LauraFanals

19/02/2025 – Jordi Prat

Antoni Bassas: «Amb desinformació, podem enverinar una societat sencera»

Des que va començar als setze anys a Ràdio Joventut, viu instal·lat en el seu somni. Una vocació periodística cultivada per la passió familiar per la ràdio –la seva mare escoltava Luis del Olmo i el seu pare seguia les transmissions dels partits del Barça– i l’anhel d’estar a prop dels seus ídols blaugrana, un cop va constatar que era «massa dolent» per aspirar a jugar-hi mai.

Polièdric com pocs, capaç de moure’s amb solvència en qualsevol registre, Antoni Bassas (Barcelona, 1961) s’ha convertit en una veu referent, dins i fora de l’ofici, per la seva lleialtat a la bona praxi i per una incansable recerca de la credibilitat. Ho ha posat de manifest aquest dimarts a l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, que ha quedat petita per acollir una conversa amena, divertida i plena d’anècdotes amb la periodista Laura Fanals per obrir la XIII Setmana dels Rahola.

Bassas no amaga que el moment actual és molt delicat per a la professió per la ingerència dels influenciadors, les fake news o la massificació de la informació, a tota hora i sense cap filtre. Però, precisament per això, defensa que «el periodista té ara més sentit que mai» perquè sap distingir el que és important del que és accessori i no transfereix la responsabilitat, sinó que l’assumeix: «Hem de ser testimonis incòmodes de la realitat. Si n’hi ha que encara continuen morint o són perseguits judicialment per fer la seva feina, és que alguna cosa estan fent bé».

Creu fermament en la dignitat del periodisme que es practica actualment, si bé admet la perillositat de les intoxicacions informatives, sobretot a les xarxes socials, i del que en pot derivar. Ell, però, també deixa clar que no defuig aquestes xarxes i les utilitza habitualment, sobretot X: «Estem en una època en què totes les veritats duren cinc minuts i tot, absolutament tot, està en revisió. El nostre ofici, fins i tot, està en discussió».

Per a algú que ha gaudit de la professió des de la proximitat –entrevistes a peu de gespa, viatges en avió amb l’equip i relació de confiança amb els jugadors quan seguia el Barça a Catalunya Ràdio, al costat de Joaquim Maria Puyal, «el meu mestre»–, no és fàcil d’assumir el context actual, amb més contingut que mai a l’abast, però en molts casos de procedència difusa: «Amb desinformació, podem enverinar una població sencera». I com protegir-se’n?: «Fugir del confort informatiu i consumir variat per detectar els canals adequats, els que actuen amb rigor i responsabilitat».

El marc mental català

Durant catorze temporades i fins al 2008, Antoni Bassas va dirigir el programa matinal de Catalunya Ràdio. Era un repte majúscul. Primer, per la ferotge competència, amb referents com Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo o Josep Cuní. I després, per la voluntat autoimposada de «pujar una mica el llistó» i demostrar estima pel país i per la llengua des d’un «marc mental català», i no «traduint» les versions de les notícies que arribaven de Madrid o de l’estranger.

«Per un país amb llengua pròpia, és fonamental tenir mitjans en aquesta llengua», ha destacat el periodista, al qual la fórmula li va funcionar per la capacitat de connectar amb l’oient, d’acostar-s’hi més que mai. Sí que ha expressat una certa decepció pel relaxament en els mitjans de comunicació amb el català: «En Puyal es posaria les mans al cap [riu]. Hem abaixat la guàrdia i no estem contribuint a enriquir la llengua». Sigui com sigui, no n’ha volgut responsabilitzar directament a ningú i ha recordat que Catalunya ha estat i continua essent una gran escola de periodisme, amb uns estàndards de qualitat elevats i, ja en el franquisme, «més moderns que els de Madrid».

No ha defugit la situació als Estats Units, que coneix bé de la seva estada de quatre anys com a corresponsal de la televisió pública catalana a Washington. La segona etapa de Donald Trump al poder li genera preocupació, pels efectes col·laterals de les decisions que pren i, sobretot, per la seva omnipresència a les xarxes socials: «A Europa, hi ha més responsabilitat. Als Estats Units, s’apel·la a la llibertat d’expressió per deixar dir a tothom el que vulgui i això acaba reforçant missatges com el de Trump». Les alteracions en l’algoritme de X per afavorir els activistes de dretes hi fan la resta.

De fet, l’evolució en els llenguatges comunicatius és constant, i més ara, amb la irrupció de la intel·ligència artificial. Antoni Bassas no creu que provoqui un tomb de 180 graus en la manera que tenim d’entendre el periodisme «ni les xarxes socials acabaran amb la televisió», però ha defensat que cada canal mantingui els seus codis i ha posat com a exemple la ràdio: «A la ràdio hi ha màgia i no està pensada per ser vista. Si posem una càmera a l’estudi, eliminem una intimitat professional en l’equip que, al meu entendre, cal ser preservada».

La seva trajectòria ha estat densa i prolífica. Des del 2013, està vinculat a l’Ara després d’haver exercit també de presentador de concursos televisius, de guionista i de creador de personatges de ficció, entre moltes altres activitats. Confessa, amb la boca petita, que li hauria agradat presentar un telenotícies i repetir com a corresponsal en un altre lloc. «Però si em queixo, Déu em castigarà», ha dit entre rialles: la seva i la d’un públic seduït durant una hora i mitja per la seva colossal capacitat comunicativa.

Vídeo de la conversa : Setmana dels Rahola 2025. Conversa amb Antoni Bassas

Projecció de Muntem una ràdio? i conversa amb Margarida Moles i Neus Bonet

Dimecres 19 de febrer, a les 18 h
Auditori Enric Mirambell i Belloc de la Biblioteca Pública Carles Rahola

«L’aventura dels pioners. Un repàs al centenari de les primeres emissores de Catalunya»

El documental Muntem una ràdio? (47 minuts) explica els èxits, però també els problemes tècnics, polítics i socials que van trobar els pioners de la ràdio, encapçalats pel manlleuenc Eduard Rifà Anglada, fundador, entre altres emissores, de Ràdio Girona.
Tot seguit, Margarida Moles (directora i guionista del documental) i Neus Bonet (presidenta de Ràdio Associació de Catalunya) parlaran amb Elisenda Vidal sobre el passat, el present i el futur de la ràdio.

Margarida Moles Gual (Vilafranca del Penedès, 1966) és periodista i, actualment, coordinadora de la commemoració del centenari de la ràdio de Ràdio Associació de Catalunya. Es va iniciar en la comunicació local al setmanari L’Informador i a Ràdio Martorell. És membre fundadora de la Federació de Ràdios i Televisions Locals de Catalunya, redactora i directora de projectes de ràdio i televisió, i directora general del Consorci Local i Comarcal de Comunicació. També ha estat integrant del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Consell Andorrà de l’Audiovisual i l’Agència de Qualitat a Internet.
@endavant_atxes

Neus Bonet i Bagant (Barcelona, 1959) és periodista col·legiada i presidenta de Ràdio Associació de Catalunya. Es va iniciar professionalment en ràdios locals i el 1988 es va incorporar a Catalunya Ràdio. Va ser la primera dona a dirigir El matí de Catalunya Ràdio. Des del 2013 i fins a la seva jubilació, el novembre passat, va ser la veu dels caps de setmana en l’informatiu Catalunya migdia. Entre 2014 i 2019 va ser degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i l’any passat va rebre el Premi Ofici de Periodista.
@nebonetbagant

Elisenda Vidal Comellas (Molins de Rei, 1970) és llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat redactora de programes a TVC i TVE (Un tomb per la vida, L’indret de la memòria, Nit d’arts, Connexions, A+a+ o La Marató, entre d’altres). Des del 2011 és tècnica de la Unitat de Gestió Cultural i Comunicació del Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona i, des del 2013, coordina i presenta Ad libitum a TV Girona (Premi Zapping 2014).
@evidalcom

20/02/2025 – Oriol Torrellas

«Si t’arriba un pacient que es diu Ràdio i et pregunta quin futur li augures, què li diries? Doncs jo li diria que, com que ja té cent anys, que torni l’any vinent».

El supòsit el va plantejar ahir Neus Bonet, periodista de referència amb una llarga trajectòria en aquest mitjà, durant la conversa amb Margarida Moles —periodista, guionista i directora del documental Muntem una ràdio?— i Elisenda Vidal –també periodista–, que va exercir el paper de moderadora de l’acte «L’aventura dels pioners. Un repàs al centenari de les primeres emissores de Catalunya», dins del marc de la Setmana dels Rahola, organitzada des de fa tretze anys per la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.

Aquest merescut homenatge per posar punt i final als 100 anys de la ràdio a casa nostra va començar amb la projecció del documental Muntem una ràdio?, el qual repassa el context històric i la situació dels pioners en la instal·lació de les cinc primeres emissores a Catalunya, amb els seus èxits i entrebancs. A partir d’aquí, l’acte va evolucionar cap a un debat sobre un mitjà que «han intentat matar mil vegades, que havia de morir amb l’arribada primer de la televisió i després de les xarxes socials, però que s’ha sabut adaptar».

El documental aborda, per exemple, com els pioners havien de lluitar contra creences com la que afirmava que la radiació de les ones de ràdio afectava el cervell; ens explica la primera retransmissió d’òpera des del Liceu, i narra com, per primera vegada, el català va tenir presència a l’ona gràcies a la informació meteorològica —una eina essencial perquè pagesos i pescadors poguessin saber quin temps faria. També ens transporta als anys més durs de la dictadura de Primo de Rivera, passa pels millors temps de la República i acaba amb la situació magra que va viure la ràdio durant la dictadura franquista.

Muntem una ràdio? és tot això i molt més, però la conversa a tres bandes entre Moles, Bonet i Vidal va transcendir perquè va explorar temàtiques més actuals, tot i que no tan diferents. Així, van destacar que la ràdio no ha canviat tant, si bé avui dia hi ha més informació i abans hi havia més entreteniment; van entrar en debats sobre periodisme, comunicació, educació, el paper de la dona als mitjans i els reptes de futur, i van defensar la manera de concebre el periodisme com «un compromís d’informar i de no recórrer a Google per obtenir tota la informació».

Durant la conversa també es va abordar el concepte d’«imatge auditiva». I què significa això? Imagineu que us descriuen en paraules un estri destinat a la higiene bucal, que sovint té un tap per protegir-lo. Segurament gairebé tots dibuixareu un raspall de dents, però cadascun serà diferent. Així, la imatge auditiva és aquella que només la ràdio pot transmetre, que crea un món imaginari que, tot i que no coincideix amb la realitat, captiva aquells i aquelles que s’han enamorat d’una veu sense necessitat de veure el rostre de la persona.

Va ser una hora de conversa que ens va deixar interrogants, reptes i algunes pors: «Avui en dia, les grans empreses de comunicació, a l’hora de triar entre dos candidats per fer de periodista, opten pel que té més seguidors a les xarxes socials».

Així ho vaig percebre jo, però si us interessa, el millor és que vegeu la conversa íntegra. Gràcies, Neus, Marga i Elisenda.

Vídeo de la conversa : Setmana dels Rahola 2025. Conversa amb Margarida Moles i Neus Bonet

Conversa amb Tino Soriano

Dijous 20 de febrer, a les 18 h
Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona

«De Banyoles al món. Fotografies i històries d’un dels més grans reporters contemporanis»

Les fotos de Tino Soriano (barceloní de naixement, però banyolí d’adopció) es distingeixen pel color i per la llum que tenen. Amb la seva càmera, ha viatjat a Mèxic, Etiòpia, Myanmar, els Estats Units, l’Índia, el Perú, l’Iran o la Xina, i ha fet tres vegades la volta al món. Però no li cal anar lluny per aconseguir imatges enlluernadores: només cal veure les seves fotografies de l’estany de Banyoles, acompanyades sovint de textos periodístics molt crítics i reflexius. Tino Soriano, de la mà de Sònia Cebrian, compartirà les seves imatges i ens relatarà les seves experiències com a reporter.

Tino Soriano (Barcelona, 1955) ha estat premiat diverses vegades per la Unesco i l’OMS. Té cinc premis FotoPres, un World Press Photo i títols com el de Fotògraf Espanyol de l’Any. El 2024 va rebre el Premi Miravisions per la seva trajectòria, i el Premi Carles Rahola a la millor iniciativa de comunicació institucional el 2023. El 2018, la Generalitat li va concedir el Premi Nacional de Comunicació en la modalitat de premsa i, un any abans, va rebre el Premi Nacional Pietat Illa. La Societat Geogràfica Espanyola li ha atorgat el Premi Imatge 2015. Ha col·laborat amb revistes de tot el món, especialment amb la prestigiosa National Geographic.
@tinosoriano

Sònia Cebrian i Torres (Girona, 1973) és periodista experta en comunicació, estratègia i màrqueting polític. Ha estat directora de comunicació en diverses institucions i, actualment, treballa en la gestió de xarxes socials i la creació de continguts, alhora que explora com la intel·ligència artificial pot aportar valor a la comunicació. Publica articles d’opinió a El Punt Avui, on va iniciar la seva trajectòria a les pàgines de successos.
@soniacebrian

21/02/2025 – Maria Roura

Tino Soriano: «Alguns dels privilegis més importants de la meva professió son les persones que coneixes i les emocions que captes»

Aquest dijous el públic va omplir l’aula magna de la Casa de Cultura per escoltar el fotògraf Tino Soriano, que al llarg de la seva trajectòria professional ha viatjat per tot el món i ha fotografiat també llocs propers com l’estany de Banyoles, ciutat on viu.

En una conversa amb el periodista Jordi Grau ꟷque ha substituït Sònia Cebrian per un imprevist d’última horaꟷ, el relat del fotògraf ens transporta arreu del món i explica diferents facetes de la fotografia, des dels paisatges i el reportatge humà (les persones i les seves emocions) fins a la seva pròpia visió artística.

Grau presenta Tino Soriano tot reivindicant la seva professió i les seves col·laboracions en mitjans de comunicació tan rellevants com Los Angeles Times, Der Spiegel, Time Magazine, La Repubblica, L’Express, Geo, Paris Match, Viajar, El País, La Vanguardia… A més, des del 2001 és fotògraf de National Geographic.

El treball de Soriano s’ha dividit entre la fotografia de viatges i el fotoperiodisme, especialment sobre el món de la medicina. Ha estat premiat per la UNESCO, l’OMS i la Fundació World Press Photo, i ha guanyat cinc guardons FotoPress, entre altres reconeixements.

Comença la conversa amb un: «Soc un producte de proximitat. Fa 20 anys que soc a Banyoles», diu el fotoperiodista. I explica que ha preparat la conversa en quatre blocs per tal de descobrir un treball que va del blanc i negre al color i que parla del món i de l’entorn més proper.

Descobrim un fotoperiodista honest i amb gran talent que desplega un discurs coherent, ple de tendresa, humor i sentit crític, i ens parla de la fotografia i de les històries que hi ha darrere de cadascuna tot reflexionant sobre els moments viscuts. «Són les fotografies les que han de parlar».

Els inicis: l’exèrcit, Banyoles, pagesos… i Joan Pau II

Tino Soriano situa els seu inicis en la fotografia als anys de la mili dient que hi dona una «visió positiva, com podeu suposar»… i es posa a riure. Ens mostra una visió molt particular de l’exèrcit que va arrodonir amb una exposició: «La Mili que mamé».

La conversa es titula «De Banyoles al món…», i és en aquest moment quan comenta que una bona foto també es fa a prop teu i en llocs on aparentment no passa res. La fotogènia de l’estany de Banyoles és indiscutible, i Soriano regala una foto diària als seus seguidors d’Instagram que conté la seva pròpia mirada. I diu sorneguer: «Si t’equivoques la pots tornar a fer, mentre que a la resta del món no hi pots pas tornar per repetir-la».

Posteriorment ens mostra imatges del pagesos, sobretot de la comarca del Pla de l’Estany, però també de la Garrotxa i del Gironès, amb un seguit de retrats de gent de la nostra terra amb la idea bàsica de la proximitat al país abans del 1992.

I acaba relatant l’experiència de seguir Joan Pau II corrent al costat del papamòbil i aconseguint la foto més impactant només pel fet de ser ell al costat del Sant Pare.

La projecció internacional: National Geografic i altres publicacions

Al segon bloc de fotografies Tino ens mostra la fotografia de viatges quan passava dos o tres mesos en un país per explicar totes les seves vivències en fotografies que havien d’il·lustrar una guia de viatges. «La revista National Geograhic té dos-cents fotògrafs per fotografiar tot el món», diu Tino. I ell n’ha estat un que s’hi ha donat enterament.

Comenta que a National Geograhic es pensaven que era italià i que li feien fer els reportatges d’Itàlia, però «jo només sabia dir prego, prego …». I quan els va dir que era de Barcelona el van enviar a viatjar per Espanya i Portugal, i d’aquí han sortit diferents llibres i guies de viatge amb fotografies antropològiques i sociològiques.

El fotògraf destaca en aquest apartat que en entorns culturals tan diferents ꟷal llarg dels seus viatges arreu del mónꟷ el reporter ha de fer com el camaleó, no enganyar la gent sinó entendre-la i mimetitzar-se en cada situació. Un ha d’entendre on és i fer que les fotografies aportin molt per fer-les diferents.

Per a Soriano la mirada no és a l’ull sinó al cervell. La fotografia és la cultura que té un mateix, les experiències que ha viscut i les seves pròpies vivències.

Quan als dinou anys va agafar un tren a Barcelona i va arribar a Romania va constatar que a Belgrad portar una estrella roja a la solapa era el més normal del món i, en canvi, a Barcelona et portaven a la comissaria de la via Laietana…

Veiem fotografies de la Xina, «el país més capitalista que he vist mai, però son comunistes», diu; també els glaciars de la Patagonia xilena; la història de la canya de sucre a Cuba, el vudú a Haití; París; l’Índia; el desert; l’apartheid a Sudàfrica; elefants a Tailàndia; el comte Dràcula a Romania; un casament al Senegal; i d’altres de molts viatges més. Totes fetes amb una mirada pròpia del fotoperiodista que destaca el moment que capta.

«M’agrada la gent i cal que la gent se senti còmoda quan la fotografies i no et vegi com un astronauta»; per això es vesteix com ells i a vegades per «agradar-los» canta. I es posa a cantar: «Alouette, gentille alouette, je te plumerai la tête», amb una veu de tenor perfecta que li va servir ꟷdiuꟷ per apropar-se més a les famílies que havia de fotografiar en un dels seu viatges a l’Àfrica negra.

També explica quan el rei de Benín el va fer primer ministre perquè la gent no li fessin una «turistada» i així poder accedir amb la càmera fotogràfica a llocs on d’altra manera no hauria pogut accedir només dient «Je suis monsieur le ministre…». I va funcionar!

Fotografies totes preses amb una mirada estètica i social i amb una narrativa honesta i sincera que van més enllà de l’impacte visual.

Fotografia social i humana

En aquest bloc Tino explica que porta quatre dècades fotografiant hospitals i diferents aspectes de la medicina, i comenta amb delicadesa com als anys vuitanta fotografia l’Institut Mental de Barcelona d’una manera tendra i respectuosa i com ara té el reconeixement de ser el fotògraf que té «permís» per fer fotos en llocs tan delicats com els hospitals.

Mostra unes fotografies del manicomi que van servir com a revulsiu per a la societat d’aquell moment per canviar les coses en centres hospitalaris. I diu que també li van permetre l’any 1992 fer fotografies a nens amb càncer. Unes fotografies molt punyents i molt delicades alhora.

Per Soriano una bona fotografia no ha d’explicar sinó que ha de suggerir.

Fotografies socials i polítiques

Fotografies d’esclavatge, celebracions del carnestoltes, preses a menors a la presó, metges sense fronteres, la passió pel futbol, nens pastors a Kènia, Girona est…, reportatges que tracten gran varietat de temes d’una manera sensacional. Per Soriano la fotografia és un acte d’amor i de compromís.

El reporter ens ha regalat dues-centes cinquanta fotografies sensacionals al llarg de dues hores de conversa. Ha desplegat tota la seva simpatia i ha deixat clar que és tan hàbil amb les paraules com amb les fotos.

Tal com li deia el seu cap a National Geographic «un fotògraf ha de ser intel·ligent». I Soriano ha portat la intel·ligència a la fotografia.

Vídeo de la conversa : Setmana dels Rahola 2025. Conversa amb Tino Soriano

Conversa amb Jordi Hurtado

Dissabte 22 de febrer, a les 12 h
Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona

«El presentador etern. El secret de l’èxit d’un dels rostres més populars de la televisió»

Ja fa vint-i-vuit anys que Jordi Hurtado presenta Saber y ganar (La 2), el concurs més veterà de la història de la televisió espanyola, tot i que va debutar a la petita pantalla el 1985 amb Si lo sé no vengo. Ha passat també per la ràdio i ha fet doblatge, però Jordi Hurtado és conegut, sobretot, per la seva eterna joventut, fet que es pren amb el seu característic bon humor. El 2015 va fer un cameo a la sèrie El Ministerio del Tiempo fent broma sobre aquesta suposada immortalitat: el presentador seria, en realitat, un viatger del temps. El periodista Alfons Petit intentarà esbrinar què hi ha de veritat en tot això i quina és la clau del seu èxit.

Jordi Hurtado i Torres (Sant Feliu de Llobregat, 1957) és presentador de televisió, conegut sobretot per haver conduït diversos concursos de TVE: Si lo sé no vengo, La liga del millón, Pictionary, Carros de juego o Juguemos al Trivial, entre altres. Però ha estat amb Saber y ganar, que s’emet a La 2 des del 17 de febrer de 1997 (primer, de dilluns a divendres i, des del 2011, també en cap de setmana), que s’ha guanyat l’afecte del públic. També és actor de doblatge i ha fet ràdio (La radio al sol, a Ràdio Barcelona de la Cadena SER, o La alegría de la casa, també a la SER).

Alfons Petit Boyero (Girona, 1968), periodista i llicenciat en dret, és cap de redacció del Diari de Girona i responsable del suplement Dominical. És coautor dels llibres Gironins d’abans del 36 (amb Jordi Vilamitjana) i 100 anys de La Salle a Girona: 1905-2005 (amb Màrius Fuertes, Santiago Hernández i Manel Vázquez). Ha guanyat diversos premis periodístics, entre els quals el Tasis-Torrent, el Carles Rahola i el Manuel Bonmatí.
@AlfonsPetit

22/02/2025 – Anna Estartús

“El secret és picar molta pedra, creure en el que fas i estimar el projecte”.

Qui ho havia de dir! Sota aquesta pell de xai, s’hi amaga no un llop però sí un animal comunicatiu que tan es troba bé en un plató de televisió com en un auditori davant d’una vuitantena de persones. En Jordi Hurtado és gran, molt gran -i no estic fent un joc de paraules, ho prometo-, i alhora és un paio proper, accessible i amable. En la quarta conversa de la XIII Setmana dels Rahora, no li ha fet falta res més que ser-hi per posar-se a la butxaca a qualsevol que passés per allà. També cal dir que entre el públic hi havia molt de fan entregat, persones que formen part d’aquest públic fidel que segueix cada dia Saber y ganar: “Hi ha gent que ens diu que a la seva mare no la se la pot trucar a l’hora del programa, perquè no agafa el telèfon”, ha explicat.

Amb l’Alfons Petit de partenaire -ha estat una delícia veure’ls als dos, relaxats, rient i gaudint de la conversa-, Jordi Hurtado ha repassat la seva llarguíssima trajectòria professional. A la televisió va debutar el 1985 amb Si lo sé no vengo (“no pot ser que hagin passat 40 anys!”, s’ha exclamat), però ell ja portava temps fent ràdio. I se li nota com estima aquest mitjà, que de petit tant va escoltar. “La meva dona us dirà que el primer que faig al matí és posar la ràdio i escoltar què explica en Basté o l’Ustrelll (la Rosa, a primera fila, somriu i assenteix). Necessito saber què passa, estar informat. I la ràdio és la gran eina de comunicació amb el món”.

L’Alfons, però, sap que a més de la ràdio, Hurtado va tenir una altra porta d’entrada al món de la comunicació. El presentador ho admet: de petit, jugava a ser “presentador d’Eurovisió”. En un moment en el que a la tele no hi havia res més, el concurs de cançons era “el gran espectacle”.

Repassen junts una època de la televisió que ara no es podria repetir, recorden la bogeria que era el Si lo sé no vengo -”un programa molt difícil de fer” pel ritme trepidant, els colors, la música, la quantitat de coses que passaven alhora-, Hurtado torna a la ràdio “participativa i divertida” de fa unes dècades i n’imita veus i personatges. “Ja tenim una edat… o dos!”, conclou ell mateix.

El gironí li pregunta si el seu salt a la tele va ser buscat, i obté una afirmació rotunda per resposta. S’havia presentat al càsting per presentar Los sabios, però no el van agafar, “i me’n vaig quedar amb les ganes”. Al cap de no massa, es va decidir a anar a parlar amb Sergi Schaaff (1937 – 2023), que aleshores era el cap de programes de TVE: justament estaven preparant el Si lo sé no vengo i es pot dir que s’ho va trobar tot fet.

En Jordi Hurtado fa molts esments a Schaaff al llarg de la conversa, “un mestre i un perfeccionista extraordinari”, que també va ser qui el va fitxar per Saber y ganar ja fa 28 anys. “I això que el primer contracte va ser de tres mesos! I mira, de tres mesos en tres mesos… fins avui!” Fins avui vol dir que porten uns 6.600 programes emesos de dilluns a divendres, i uns 1.500 en cap de setmana. El concurs més veterà de la televisió espanyola: un programa de cultura general que s’emet a La 2, la cadena “petita” de TVE. I fa pocs dies, remarca el seu presentador, sense amagar l’orgull, “vam fer un 8,2% d’audiència”.

I és dels pocs programes que té un canal a RTVE Play dedicat exclusivament a emetre’l, apunta l’Alfons. “És que és gratis”, bromeja en Jordi. “Són reposicions i no cobrem res!”

Com s’aconsegueix aquest èxit amb un programa cultural? “Amb molta feina, això és el que ens va imbuir en Sergi (Schaaff): la feina ben feta també agrada, ens deia sempre. El secret és picar molta pedra, creure en el que fas i estimar el projecte”.

Hores d’ara, Abigail i Anaïs, les filles de Schaaff, estan al capdavant del concurs i “segueixen el mestratge del seu pare”. Hurtado no estalvia mèrits a l’equip del programa: “Sense ells, jo no seria res” Remarca que ell no és l’únic que hi és des del principi, i augura que el programa seguirà quan ell ho deixi. És que està pensant en jubilar-se? Ho nega: “Mientras el cuerpo aguante…”, però admet que les gravacions són molt exigents i que els dies que toca gravar acaba esgotat.

També té paraules d’agraïment per a l’audiència, aquest “públic fidel que ens veu cada dia”, i l’Alfons decideix donar-los la paraula. Li pregunten si no li han ofert mai participar en algun reality, i ell admet que sí, que a Master Chef. “M’han fet propostes de tot tipus, però no m’hi veig”, i confessa que prefereix la seguretat que li dona Saber y ganar a llençar-se a projectes incerts. “Jo segueixo picant pedra a La 2. Soc fidel a en Sergi Schaaff, al seu projecte i a l’equip”.

Un senyor li diu que el programa diari de La 2 és el millor concurs de la televisió a nivell mundial, i li explica que ell ha participat a molts concursos televisius però que no ha aconseguit que el truquin de Saber y ganar. “No és en el que es guanyen més diners, però a nivell cultural és el més complert”, afirma.

L’Alfons aprofita per explicar que un estudi situa el concurs com un dels programes més rendibles per la seva relació cost/ audiència, i en Jordi riu. “Home! El plató és de fa 15 anys!”, i anuncia “en exclusiva a Girona” que “ara potser ens el canviaran!” I com que n’ha donat una, es decideix a donar-ne una altra: tot sembla indicar que s’ampliarà la programació en català de TVE i que es crearà, finalment, un canal només en català. “En Sergi Schaaf ho havia reivindicat moltíssim. És molt important que hi sigui, i més ara que l’ús social del català ha baixat tant”.

Al darrer moment, l’Alfons llença la pregunta que tots volíem fer-li: “Com t’ho fas per estar tan bé?” En Jordi ja no se l’esperava, torna a riure, i confessa: “Estic actiu i estic envoltat de gent jove”. Doncs ja ho sabeu.

Vídeo de la conversa : Setmana dels Rahola 2025. Conversa amb Jordi Hurtado

Conversa amb Txell Feixas (AJORNADA)

Dimecres 26 de febrer, a les 18 h
Auditori Enric Mirambell i Belloc de la Biblioteca Pública Carles Rahola

«La veu de les dones silenciades. Explicar el món en femení des de l’Orient Mitjà»

Fa més de vint anys que es dedica apassionadament al periodisme, i la darrera dècada s’ha centrat sobretot en el Pròxim Orient. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva feina, i tots destaquen el seu periodisme rigorós, humà i determinat, que visibilitza especialment la situació de les dones en zones de conflicte. Amb la periodista Angels Bronsoms, Txell Feixas parlarà de com s’expliquen actualment els conflictes armats, dels efectes de la guerra de Gaza en el col·lectiu femení i de la situació de les dones a l’Afganistan, entre altres temes.

Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) ha estat corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà, on ha cobert la guerra de Síria, el conflicte a l’Iraq, la caiguda d’Estat Islàmic, la gran marxa del retorn a Gaza, el retorn del règim talibà a l’Afganistan o els terratrèmols de Turquia. Ha rebut el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i el Premi especial del jurat Montserrat Roig de l’Ajuntament de Barcelona, entre altres distincions. Ha publicat els llibres Dones valentes (traduït al castellà i a l’italià) i Aliades: Les nenes de Xatila desafien les regles del joc, tots dos amb Ara Llibres.
@txellfeixas

Angels Bronsoms (Girona, 1961) és doctora en comunicació amb més de trenta anys d’experiència als mitjans. La seva recerca se centra en la història de les dones en la música i la musicologia feminista. Té el Màster en gènere i comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i el Màster en comerç minorista de moda i gestió del luxe per la GBSB, formació que enriqueix la seva visió interdisciplinària sobre gènere, cultura i expressió artística.
@angelsbronsoms

Acte de lliurament dels XVI Premis Carles Rahola de Comunicació Local

Dijous 27 de febrer, a les 20 h
Auditori de Girona

La gala de lliurament dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local és la cirereta final de la Setmana dels Rahola. Coneixerem els noms dels guanyadors de les set categories dels guardons –projecte de comunicació periodística, premsa, ràdio (Premi Miquel Diumé), televisió, fotografia de premsa, informació digital i comunicació institucional- i també el del guanyador de la Beca dels Premis Carles Rahola. L’acte serà conduït per Clara Jordan Vilà, delegada de Catalunya Ràdio a Girona.

Clara Jordan Vilà (Girona, 1974) és llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Les seves primeres experiències professionals van ser a COPE Costa Brava i a Ràdio Girona, però el gruix de la carrera l’ha fet a Catalunya Ràdio, on fa 26 anys que treballa. Ha estat redactora de Catalunya Informació i de diferents seccions del departament d’Informatius. També ha treballat com a redactora a la delegació de Madrid durant quatre anys, i redactora i coordinadora d’El matí de Catalunya Ràdio. Ha treballat com a redactora a la delegació de Girona, i des del 2016 n’és la delegada.
@clarajordanvila